La tribuna
L’hora greu d’Europa
Si la Unió Europea vol continuar sent important per al món, ha d’actuar. I avui això passa per estar més unida que mai i per un rearmament explícit
És el moment per al PP d’esquivar el provincianisme i demostrar visió global. De deixar clar que no és el mateix que Vox. D’exigir a Sánchez claredat, sí, però també de brindar-li el seu suport
La partida que tan dramàticament s’està dilucidant a Ucraïna no és una guerra com qualsevol altra. El que es decideix a la frontera est d’aquell gran país és també el futur d’Europa. De tots nosaltres. És així des del precís instant en què els tancs russos van travessar la frontera i el van envair. La innegable transcendència del conflicte es va exacerbar en evidenciar-se el capgirament de la política exterior dels EUA, que s’han desentès d’Europa i del que li pugui passar, i li han deixat clar el seu menyspreu. Donald Trump considera el Vell Continent un actor consentit i decadent, que ja té poca cosa a oferir a la resta del món. Una cosa molt semblant pensa Vladímir Putin, el dictador rus. Tots dos coincideixen també en la seva concepció de la política, que no veuen més que com l’efecte, el resultat, de la translació de la força. Per a ells, la força, i no la llibertat o la justícia, o qualsevol altre valor, és el que realment importa. No només això: adoren la força i admiren l’espectacle del seu exercici, millor si és nu i inapel·lable. I per això menyspreen el feble i no els importa humiliar-lo.
Europa se la juga a Ucraïna. Europa és molt més que un territori i la gent que l’habita. O que la seva història, plena de llum, però també de foscor, mort i dolor. És una forma de vida i un projecte de futur. Un projecte complex, però, des del meu punt de vista, el que més i millors coses pot oferir a la humanitat. Europa és democràcia liberal i solidaritat. És una proposta civilitzatòria, una determinada manera d’entendre el món i comprendre les persones. Per aquest motiu, i per molts d’altres, Europa no es pot quedar de braços plegats davant la traïció americana i la fúria expansionista russa. No ha de conformar-se a ser un espectador passiu, ha de rebutjar el destí que altres pretenen imposar-li. Si Europa vol continuar sent important per al món, ha d’actuar. I avui això demana estar més unida que mai i un rearmament explícit. Ja no pot continuar confiant en el paraigua americà. Ha d’avançar cap a nous marcs que li garanteixin més autonomia. Això significa més diners, molts més. Però també suposa planificació conjunta, més integració i complementarietat de recursos. En definitiva: invertir més i invertir millor. Superar, amb altura de mires, els temors i les miopies estatals. Autonomia de defensa suposa també disposar d’una indústria pròpia, que no depengui, com fins ara, de l’exterior, especialment dels EUA. El desafiament és enorme, gran. Però cal fer-ho, no només perquè ens convé, sinó també perquè és el correcte. Quan penso en Europa acudeixen al meu cap Walter Benjamin, Virginia Woolf, Zweig, Hannah Arendt, Machado i Pau Casals, entre d’altres, i també els praguesos Kafka i Havel. Justament a aquest darrer pertanyen unes frases a què tots hem d’atendre en aquesta hora greu d’Europa: "Esperança no és el mateix que optimisme. No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com resulti".
Notícies relacionadesDavant de tot plegat, resulten inconcebibles algunes de les actituds de la classe política espanyola. És moralment menyspreable, per exemple, el comportament de Podem, que no fa més que afavorir Putin. La samarreta de Ione Belarra –No a la guerra– és una infàmia, tant per als ucraïnesos com per a qualsevol persona decent. És fruit de la idiotesa o del cinisme, decideixin vostès què és pitjor. Són raonables, en canvi, si seguim a l’esquerra, les posicions de Sumar i ERC, que accepten el creixement de la inversió en defensa i alhora reclamen salvaguardar les partides destinades a polítiques socials. D’altra banda, el PNB –sobretot– i Junts per Catalunya estan alineats amb Pedro Sánchez i la majoria dels governs de la UE.
I així arribem fins al PP. Alberto Núñez Feijóo sembla novament atrapat entre el tacticisme partidista i barroer i la condició del PP de partit ‘d’Estat’ i membre de la família conservadora europea, que lidera la resposta a la trampa geoestratègica a què ens enfrontem. És el moment per al PP d’esquivar el provincianisme i demostrar visió global. De deixar clar que no és el mateix que Vox. D’exigir a Sánchez claredat i joc net, sí, però també de donar-li suport, que és un suport a Espanya i Europa, i demostrar generositat, altura de mires i autèntic gruix moral.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
