I aquestes van ser les seves últimes paraules
No resulta gens fàcil acatar la voluntat d’un ésser estimat que se’n vol anar
Convertir la vida d’un ésser humà en el camp de batalla d’una guerra que no és la seva. Penso en la Noelia, la jove catalana de 24 anys que va quedar paraplègica completa després d’un intent de suïcidi fallit. Se li va concedir l’eutanàsia perquè complia els condicionants que estableix la llei espanyola. Però després ha hagut de tornar a lluitar davant un tribunal per mantenir la determinació autònoma de morir que va expressar i continua expressant, contra el criteri del seu pare, que la va recórrer, amb el suport d’una associació ultraconservadora que persegueix el seu propi interès: imposar una determinada ideologia a costa de qui sigui. La justícia ha tornat a donar la raó a la Noelia. Tot i que crec que s’ha equivocat, puc entendre el progenitor. No resulta gens fàcil acatar la voluntat d’un ésser estimat que desitja anar-se’n. Fer-ho representa l’acte d’amor més gran que es pugui imaginar.
Vaig conèixer una de les primeres persones que es van acollir a la llei de la mort digna, que va entrar en vigor al nostre país el juny del 2021. Adorada mare, àvia, tia, amiga. Feia anys que estava postrada amb una malaltia incurable, un turment físic i mental per a una dona que era una força de la naturalesa. Una matriarca sàvia que mai va eludir prendre decisions, que va viure seguint la seva pròpia brúixola, doblegant-se ben poc a les estretes normes de l’època que li va tocar. Elegant en la forma i en el fons. Pròxima, afectuosa, xaladora, lluminosa. Una cap i un puntal de la seva família. Tan poderosa que el seu cos li va proporcionar un temps de descompte que ella no havia demanat; un temps amb dolor, no precisament l’horitzó tranquil que mereixia. Mesos abans que s’aprovés la norma va comunicar als seus fills la decisió que havia pres, molt meditada. Sol·licitaria l’eutanàsia, no desitjava continuar vivint així. Havia tingut una existència meravellosa, però ja no. Estava esgotada. Ni permís, ni perdó, va demanar companyia. Que difícil que els va resultar acceptar la seva voluntat per sobre de la pròpia, entendre que es tractava d’ella i no d’ells. Havien de deixar-la marxar, li devien respecte fins al final. Amb mal de cor, s’hi van conformar.
Notícies relacionadesAcomiadar-se sense drames
Com una pinya, la família la va escortar en els tràmits necessaris per acollir-se al dret a morir dignament, que no són pocs ni trivials. Van ser mesos d’entrevistes, diagnòstics, informes. Li van explicar punt per punt tot el que vindria si mantenia la seva decisió fins al final. Quan el comitè mèdic que avalua cada expedient li va concedir el sí va estar contenta per entreveure la línia de meta tal com havia desitjat. Va pactar una data amb els facultatius. I es va donar el temps necessari per acomiadar-se de tots els que l’estimaven, sense drames, però amb tota l’emoció i el dolor, desitjant-los salut i una vida tan bona com la que ella esgotava. Llargues converses, temps de qualitat. Va compartir amb els seus els seus plats favorits i les sobretaules que li permetia la salut. Va repassar la seva biografia, va posar tots els seus assumptes en ordre, somrient i mirant als ulls als que es quedaven. Va dir tot el que havia de dir. Va ser dur, va ser bonic, va fer falta valentia. El dia triat per a la seva marxa no va voler cap tipus de ritu, ni cerimònia, va preferir que el final fos un acte mèdic senzill, íntim i ràpid, a prop dels seus. Dona de si mateixa fins al moment de col·locar el punt final. Les seves últimes paraules en aquesta terra van ser "gràcies, doctor".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
