Ets pitjor que una mare

Aquesta situació em va tornar a un pensament que estic articulant des que vaig participar, els passats 14 i 15 de març, en la trobada Les dones que opinen són perilloses, que se celebra a Pontevedra des del 2018. Una de les ponents d’aquest any va ser Blanca Lacasa, a propòsit del seu llibre Las hijas horribles, on aborda la naturalesa de les relacions maternofiliales, condicionades per l’heteropatriarcat. El títol respon al que a la Blanca li va dir una de les dones que va entrevistar per a l’obra: "El dia que no tinc temps per trucar a la meva mare em sento una filla horrible".

Aquell sentiment, culpable, basat en una obligació autoimposada que no respon a la racionalitat, ja que no passa res greu davant aquesta falta, està arrelat en l’educació rebuda per elles, les nostres mares, i per nosaltres, les filles, cuidadores unes i d’altres. Parlo, en aquest cas, pel que observo, les pel·lícules que veig, els llibres que llegeixo, pel que escolto, converses alienes que mai podran ser pròpies, ja que soc orfe de mare des dels 14 anys i no tinc fills. No tinc experiència en aquesta matèria tan fèrtil en el terreny creatiu, però m’interessa molt, potser per això, hi ha un enorme buit al meu interior que busco omplir amb les vides dels altres.

Notícies relacionades

La Gran Barcelona és Catalunya

Nuclear: transició o tancament

Al tren de tornada a Madrid vaig decidir tornar al documental de Joan Didion El centro cederá. Ho vaig fer conscientment, sabia el que perseguia. Era la quarta vegada que el veia, però en aquesta ocasió em vaig aturar en la part en què l’escriptora parla de la relació amb la seva filla, a qui va perdre l’agost del 2005. Una mort de la qual Didion se sentia encara, 12 anys després, culpable. "Era adoptada, me l’havien donat per cuidar-la, i vaig fallar". Ho diu mirant a la càmera en la qual en aquell moment es converteix el rostre del seu nebot, Griffin Dunne, autor del documental. Cura i culpa, culpa i cures, mares i filles, filles i mares.

A l’arribar casa, mentre preparàvem el que havíem de menjar, li vaig preguntar a L. quina relació ha tingut amb la seva mare, nonagenària i que aquests dies passava problemes de salut. "Ha sigut una bona mare", va respondre. "No t’he preguntat això", li vaig dir. Llavors va reconduir la seva contestació i em va dir que han tingut una bona relació, la tenen, de complicitat, afecte, comprensió i que potser continua sent així perquè, a diferència dels seus dos germans, els dos pares, ella no ha deixat de ser filla, perquè no ha sigut mare. N’hi ha prou, vaig acabar jo la conversa, que et sentis cuidada i estimada, i ella també. En això consisteix ser mare, i filla. Però, com en qualsevol relació, res està garantit. Ho escriu Jane Lazarre a El nudo materno: "Segons la meva opinió, l’únic etern i natural en la maternitat és l’ambivalència".