Nostàlgia i menors no acompanyats

Alguns missatges intenten matisar el discurs i esbossen una postal del metro menys idíl·lica i més semblant als meus records de jove usuari intensiu del transport públic. En els anys 80 i principis dels 90 l’andana del metro feia pudor de tabac, les vies eren un cendrer i als vagons hi feia pudor d’humanitat. A segons quines hores, determinades estacions eren territori comanxe –els carteristes no van arribar a Barcelona de l’est d’Europa, ja n’hi havia aquí– i l’interior d’alguns vagons, quan es feia de nit, semblava un tuguri de Ciutat Vella quan a Ciutat Vella encara hi havia tuguris. La idealització del passat sempre és tramposa i no en sol derivar res més que en una falsa melancolia. Creia que aquest era l’error no intencionat de qui va publicar el vídeo, fins que un altre dia el meu polze em va portar a un vídeo del metro de Madrid a finals dels 80, que generava una cascada de rèpliques idèntiques a les del tuit del vídeo del metro de Barcelona. Massa casualitat, ¿no?

Aquests dies, Junts treu pit per la nova gesta en nom del poble de Catalunya que han arrencat els seus set diputats al Congrés al Govern de Pedro Sánchez: el pacte sobre el repartiment de migrants procedents de les Canàries contempla que a Catalunya vindran només 26 menors no acompanyats. Si 26 menors són un èxit, la reparació d’un greuge i un pas endavant en l’autogovern, ¿què n’haurien sigut 50? ¿O 147? ¿Un fracàs? ¿Una invasió? ¿Una involució en la sobirania catalana? El PP i Vox s’han enfadat molt per aquest acord. Pel que sembla, la manera de minar l’independentisme català és enviar a Catalunya almenys un menor subsaharià més que a qualsevol altra comunitat. I al revés: la manera d’acostar-se un pam a Ítaca és rebre un menor menys que qualsevol altra autonomia. Qui sap, potser d’aquí a 30 anys, quan es viralitzin vídeos del metro de Barcelona d’avui, algú dirà: "Com es nota que van rebre 26 menors no acompanyats en lloc de 74. Quins temps".

Notícies relacionades

Les ficcions climàtiques

Pèrdua de control

Vídeo a vídeo, tuit a tuit, menor a menor, es construeix un sentit comú, un marc mental i conversacional en el qual el que ahir era aberrant avui s’elogia com un discurs sincer, sense complexos. Per descomptat, Donald Trump i el seu èxit marquen el camí, però l’extrema dreta europea no necessita Trump per penjar-se medalles: fa temps que va aconseguir modelar els contorns del debat en alguns assumptes, sobretot el de la immigració. Va comptar per a això amb el suport impagable de l’esquerra, l’esquerra de l’esquerra i les escissions i confluències de les esquerres de les esquerres, que van coincidir a concedir a les paraules un caràcter màgic: si a alguna cosa li canviem el nom o el silenciem, n’aconseguirem canviar la naturalesa o, miracle laic, fer que no existeixi. Si el llenguatge és inclusiu, no hi haurà masclisme; si deixem de parlar de la immigració, els problemes de la gestió de l’arribada de milers de persones també desapareixeran. Perquè, atesa la complexitat d’abordar assumptes com la falta de recursos dels serveis públics, els recels que generen els xocs culturals o religiosos o els efectes de l’arribada de molta gent a nuclis poblacionals mitjans i petits, és millor deixar d’anomenar els problemes, canviar-los els noms o contextualitzar-los en complicats paradigmes teòrics.

Així, obsessionats amb les paraules per crear una nova realitat, es va deixar la realitat en mans dels que necessiten molt poques paraules per malejar la veritat. I així hem arribat a aquest punt, en el qual un vídeo remember when es converteix en propaganda gratuïta i molt eficaç de l’extrema dreta.