Editorial
Europa davant la incertesa
Sánchez haurà de fer equilibris amb els seus socis, i per fer-ho no en tindrà prou amb els eufemismes
La cimera europea que es va celebrar dijous va comptar amb un convidat de pedra: la incertesa. ¿Què passarà després de l’acostament de Donald Trump a Vladímir Putin? ¿Quines conseqüències tindrà aquest moviment, si es confirma, en l’ordre que ha regit les relacions internacionals en els últims 80 anys? ¿Estem davant un gir que pot donar ales a les pretensions expansionistes de Putin? ¿És possible arribar a una guerra a Europa si Rússia se sent envalentida per les concessions que li facin els Estats Units? Aquestes i altres preguntes van donar molt voltes a la taula del Consell. La preocupació era compartida per tots, a excepció de l’hongarès Viktor Orbán, alineat amb les posicions de Moscou i Washington, i els països més afectats per l’amenaça russa van cridar a preparar-se per a un conflicte que veuen més que probable. La presidenta de la Comissió va deixar de banda el llenguatge tou amb què la UE sol expressar-se i va recórrer a la dita segons la qual l’única manera d’assegurar la pau és preparar-se per a la guerra. Com és lògic, les opinions públiques europees han rebut la proposta d’un rearmament continental amb alarma i una convicció desigual sobre si cal prendre’s seriosament les amenaces.
Té raó Pedro Sánchez a l’afirmar que, davant aquesta incertesa, Europa és una certesa. Una opinió compartida pel Partit Popular i la majoria de les forces polítiques del parlament i de la qual només es desmarca obertament l’extrema dreta, que segueix aferrada als missatges disruptius que arriben de Washington. No obstant, aquesta certesa només es transformarà en actiu si la UE és capaç d’actuar amb unitat i amb la celeritat amb què va portar a terme la guerra contra la pandèmia. En aquest sentit, de la cimera es desprenen decisions importants sobre els mitjans econòmics posats a disposició del pla de rearmament proposat per Von der Leyen, o la compra conjunta d’armament, que haurà de recaure principalment en els països europeus i tercers països. Sembla positiu que el Consell hagi començat a abordar la necessitat de disposar d’un Exèrcit capaç de ser una força dissuasòria si el paraigua transatlàntic deixa d’exercir el seu paper. Europa s’ha de mostrar forta, decidida, capaç d’aplicar les seves habilitats tecnològiques a la constitució d’una força armada que pugui plantar cara a les amenaces de Putin, a les que puguin procedir del flanc sud i a la deriva estratègica de Trump.
La posició espanyola sembla raonable, però Sánchez haurà de fer equilibris per mirar d’evitar la ruptura amb els seus socis de Govern. Actituds com les que ha adoptat Sumar i, sobretot, alguns dels seus components, han tornat a demostrar que a Espanya hi ha un pacifisme històric que es continua oposant a tot rearmament. I no sembla que els malabarismes semàntics que ha utilitzat el president per anomenar d’una altra manera el rearmament proposat per la Comissió Europea serveixin per capejar aquest rebuig. Més greu i incomprensible és la falta d’entesa entre el PSOE i el Partit Popular. Sobretot quan conservadors i socialdemòcrates alemanys han sigut capaços de posar-se d’acord en el Bundestag, fins i tot abans de formar govern. Resulta lamentable i preocupant que la polarització política impedeixi parlar seriosament, a Espanya, d’amenaces vitals per a la Unió Europea.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
