Matar l’enemic

És preocupant que el sentiment de deshumanització de l’enemic creix en temps de pau. Afecta els col·lectius que algunes persones odien, com els immigrants. Creuen que no haurien de ser-hi i, per això, les seves condicions de vida els són indiferents. No és una excepció. Fa molt temps que estem veient constantment a les pantalles imatges sagnants de vides innocents esquinçades, i ningú perd la gana, se li fa agre el vi que pren o se li talla una broma que faci. Una d’aquestes moltes imatges que sembla que ningú veu han sigut els trasllats de presos veneçolans dels EUA a El Salvador, a una enorme presó de màxima seguretat les condicions de vida de la qual no són conegudes, però el mateix president del país va escriure que els seus interns "no podran veure un raig de sol". Sobren més comentaris. No es tracta d’un centre penitenciari de reinserció de delinqüents. És, en el millor dels casos, un lloc de concentració d’enemics. Impressionava veure com van arribar encadenats, amuntegats, i com van ser filmats mentre els rapaven el cabell.

Algun dia algú es preguntarà per què algunes autoritats van decidir negar la condició d’éssers humans a aquestes persones, amb l’únic pretext que eren delinqüents. Pot ser que la societat futura repassi estupefacta aquestes imatges en les quals es nega la dignitat dels presos, per no parlar de la seva integritat psíquica i física. Sembla que els enviats pels EUA han sigut condemnats en aquest país, no sabem bé de quins delictes, però desconeixem quines garanties es van observar en els processos, si n’hi va haver, dels interns salvadorencs. En realitat, ni tan sols sabem si són culpables de res.

Però sembla que és igual. Hi ha una idea molt estesa en la societat que tots els presos són "membres de bandes". És a dir, enemics. A més, se sol destacar que aquest tipus de delinqüència és endèmica en diversos llocs de l’Amèrica Llatina i que, per tant, bé està el mal que se’ls faci. Fins i tot hi ha qui afirma que és impossible lluitar contra aquesta criminalitat organitzada protegint els drets humans, que es veu que només poden disfrutar-se per les persones considerades decents. També hi ha qui va més lluny i proposa perfilar possibles delinqüents utilitzant fins i tot intel·ligència artificial, fent que una sèrie de marcadors –raça, estètica, tatuatges, nivell educacional, lloc de residència, nivell atencional, impulsivitat o consum de drogues, entre d’altres– defineixin l’objectiu per perseguir, retirant-lo de la circulació i tancant-lo en un clot de formigó i acer, que va dir Miguel Sarré.

Notícies relacionades

Les ficcions climàtiques

Pèrdua de control

Sembla, doncs, que no fa falta una guerra per negar la condició d’ésser humà a una altra persona. Fa anys, en temps de pau, es fuetejava, cremava, lapidava o decapitava. Cal preguntar-se si no vam aprendre llavors, no ja la cultura dels drets humans, sinó que no s’elimina un problema aniquilant l’enemic, cosa que, a més, no sol ser viable. Mentre no es resol allò que va fer sorgir la conducta molesta, persisteix la base del problema. Molts règims autoritaris han pretès resistir exterminant els seus enemics, i no ho han aconseguit, tret de quan han decidit tractar amb commiseració l’enemic esbrinant els seus problemes i posant-hi, en una mesura o una altra, remei. El problema no són les bandes, sinó el que porta a integrar-s’hi, que és la pobresa. El problema no és que hi hagi persones que vulguin que tot rebenti, sinó l’absència d’una perspectiva de futur feliç, que és el que propicia el fanatisme.

No és el dit el que cal mirar, sinó la lluna que assenyala.