Mazón, el millor humorista

És clar que el tuit de Carlos Mazón no té cap gràcia com a acudit (no valia com a cantant al Julio Iglesias, però promet encara menys com a còmic a l’estil Eugenio). Però el que és paradoxal és que si en lloc del màxim responsable de la regió hagués publicat aquest tuit un humorista, li haurien cancel·lat l’espectacle o l’haurien fet fora de la seva publicació.

A la vida, quan deixes anar alguna cosa sens dubte improcedent i t’adones que has emprenyat a l’altre, normalment t’empares en l’"és broma". En la nova realitat política, és al revés: per estalviar-te conseqüències és millor dir "seriosament", tot i que canviïs la versió just després.

La frase que Mazón va tuitejar dilluns, deia, no té gràcia com a acudit ni disculpa com a afirmació, tot i que a tot estirar es pot arribar a entendre com a lapsus. Hi ha alguna cosa diabòlica en els lapsus linguae, en com el subconscient et traeix en el pitjor moment. Jo, sense anar més lluny, una vegada vaig viatjar a un poble per assistir al funeral d’una persona molt pròxima a un amic. Com que no tenien llits, vam moure junts un matalàs fins al menjador. A mig passadís, li vaig deixar anar al meu amic, que acabava de perdre algú molt important per a ell: "Collons, això pesa com un mort". I una coneguda periodista em va explicar l’altre dia com va patinar entrevistant una política basca amb ETA encara en actiu: la senyora estava lloant la seva nació i quan va dir que el seu país era petit, la periodista va rematar de cap dient: "pero matón". Òbviament, ni jo volia fer broma amb el meu amic ni la periodista amb el País Basc. La diferència amb Mazón és que ni jo era responsable de la mort de l’ésser estimat ni la periodista del terrorisme abertzale. En canvi, del president de la Generalitat sí que en depenien les més de 200 vides que va segar la dana. Però un periodista pot ser expulsat per fer broma amb això, mentre el president segueix al càrrec (per assegurar-se l’aforament i el sou vitalici).

El lapsus linguae sol ser una relliscada involuntària al parlar, però que revela molt de les veritats reprimides. Així, per exemple, a finals de gener Mazón va dir, en una roda de premsa de Fitur: "Una mentida, per molt bé que s’expliqui, i creguin-me que jo en sé d’això, només acaba sent una mentida abans o després". Això, en paraules del president, és veritablement "un fet fàctic". I ell, un mentider dels que ensarronen.

Només algú que, durant la catàstrofe, primer era al Palau, després en un dinar de feina amb el president de la patronal, però que en realitat era en un pica-pica ràpid (de més de tres hores), primer en qualitat de president del País Valencià i després de líder del PP regional i més enllà de ciutadà del món, tot i que en realitat havia quedat per a "un dinar privat" o "un dinar privat de feina" amb una periodista, si bé estava en contacte permanent amb el Cecopi, tot i que en realitat no tenia per què estar-ho perquè no era la seva responsabilitat, però que va gestionar la crisi amb el seu mòbil (tot i que no tenia mòbil personal), tot i que hi havia i no hi havia cobertura, i el cas és que va arribar tard perquè hi havia trànsit, però en realitat no tenia per què anar-hi, si bé va entrar passades les set, en concret a les 20:28… Només algú que arriba a aquest embolic espaciotemporal, només aquest lleó de Schrödinger de la política, que hi és i no hi és, pot cometre aquestes relliscades.

Notícies relacionades

La Gran Barcelona és Catalunya

Nuclear: transició o tancament

És cada vegada més curiós viure en un país que es pren més seriosament l’acudit que el crim, la representació humorística o lingüística d’alguna cosa que el fet per si mateix. Podríem pensar que és alguna cosa molt d’Espanya, on ni tan sols les coses més terrorífiques són serioses i on les més serioses solen fer riure: al cap i a la fi, "de la impossibilitat de la tragèdia, neix l’esperpent", va dir Valle-Inclán.

Però el cas és que té a veure amb un món en el qual malgrat haver-hi més empremta digital i més proves que en cap altre període, es menteix més que mai. Diuen que els líders d’aquesta època no llegeixen, tot i que jo crec que a la seva tauleta de nit hi tenen el Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, de Nietzsche, el gran filòsof de la sospita. De debò, no té cap gràcia, això és pesat, sí, però també tràgic: ja n’hi ha prou de gentussa mediocre.