Editorial
Nuclear: transició o tancament
Arribarà un moment en què no seran necessàries les centrals, pero encara no podem assegurar quan
A mesura que Espanya s’acosta a les dates previstes per al tancament progressiu (entre el 2027 i el 2035) de les set centrals nuclears que encara generen el 20% de la producció elèctrica del país, augmenta el debat sobre l’oportunitat de prorrogar o mantenir aquest calendari de desmantellament. El Govern central considera innecessari modificar les previsions davant l’intens desplegament de les energies renovables a Espanya, molt per sobre de la producció d’altres països europeus aferrats al recurs nuclear (França) o que paguen el preu d’haver-ne prescindit aviat per haver caigut a la dependència del gas rus (Alemanya). Per part seva, les companyies energètiques i organitzacions empresarials i professionals alerten de la possibilitat de problemes de subministrament o d’encariment de la factura elèctrica si el procés d’electrificació del consum particular i industrial avança a un ritme més gran que el desplegament de les renovables. I, sobretot, si arriba tard la disponibilitat de sistemes d’emmagatzematge per cobrir les discontinuïtats de la generació eòlica, solar i hidràulica.
Fa temps que l’energia nuclear (almenys amb les tecnologies actuals, amb alternatives com la fissió sense un horitzó previsible perquè es facin realitat) no és contemplada com una solució de futur. Algunes de les raons que van alimentar el moviment antinuclear (com la seguretat) no semblen avui tan inquietants, tot i que el record de Fukushima (Japó) és encara pròxim, però d’altres segueixen plenament vigents o han adquirit nova rellevància: no es tracta d’una font d’energia renovable (l’urani és un recurs finit i a més amb problemes de dependència de proveïdors geopolíticament insegurs, tant com el gas), ni barata, ni neta pel problema de difícil gestió dels seus residus. Però que no sigui una solució per a l’horitzó final d’un futur verd no significa que no sigui una forma de subministrament que no genera emissions, necessària per fer possible aquesta transició. I plantejar fins a quin moment ho serà no és una qüestió de principis, sinó de càlcul realista.
El futur energètic ha de ser sostenible, descarbonitzat i renovable. Per la necessitat d’aturar l’emissió de gasos d’efectiu hivernacle i per la necessitat de gestionar els recursos finits del planeta. El conjunt del consum d’energia mundial continua sent d’origen fòssil en un 80% i l’enorme repte d’aturar aquesta dependència de la combustió de petroli, gas i carbó sí que té un calendari. Més enllà del 2050 pot ser massa tard. A cada país, en funció de fins a quin punt el seu procés de descarbonització avança correctament, poden donar-se o no colls d’ampolla en què siguin necessaris mitjans de suport per donar estabilitat al subministrament elèctric. Tot i que en aquest moment Espanya estigui fent els deures de forma notable (més en la generació que en l’electrificació del consum), sembla massa aviat per confiar-se que no seran necessaris altres recursos per fer possible una transició sostenible (també econòmicament). En cas que sigui així, el dilema pot ser no el de nuclears no/nuclears sí sinó un altre. Prorrogar l’ús de les centrals tèrmiques de gas o allargar la vida útil de les centrals nuclears. I només el segon evitaria continuar contribuint a l’escalfament global. Mentre sigui necessari, ni abans ni després.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
