¿Tant va el càntir a la font…?

Le Figaro, el diari de la França de dretes, obria així la portada de dijous: "Trump: dos mesos que han canviat el món i han revolucionat Amèrica i els equilibris internacionals". I els diners també són nerviosos. Després d’una eufòria inicial, les borses americanes tendeixen a la baixa. Pels aranzels.

Anem cap a Espanya. L’OCDE diu que som el país que creix més de la zona euro i l’Ibex es revaloritza. Però la polarització preocupa cada dia més. Mentre Sánchez assentia en la cimera europea a apujar la despesa militar en 800.000 milions, Sumar, el seu soci de Govern, votava al Congrés una moció no només contrària a apujar la despesa en defensa, sinó que exigia la sortida de l’OTAN. El Govern diu que no passa res. Aquest any, com que no hi ha Pressupostos, l’augment de la despesa militar es farà amb càrrec als fons de contingència. Sumar i Podem es queixaran una mica i tema resolt.

Fals, perquè Yolanda Díaz està disposada a votar amb el PP perquè l’augment del salari mínim no obligui ningú a pagar l’IRPF. ¿Qui afluixarà la corda, María Jesús Montero o Yolanda Díaz? Mentrestant, Sánchez assisteix relaxat a la topada entre les dues vicepresidentes, que, segons el dia, s’ataquen o es fan petons.

El pitjor és que, si no és per intervenció divina, tampoc hi haurà Pressupostos del 2026. No per Puigdemont, sinó perquè Sumar (i Ione Belarra) no es poden empassar que l’augment de la despesa militar figuri negre sobre blanc. Per a Sánchez tampoc passa res sense Pressupostos perquè Espanya creix i el que fa falta és estabilitat. ¿L’estabilitat és no tenir Pressupostos? Sembla una aberració.

Quan el Govern falla, s’ha de mirar a l’oposició. Mazón s’acaba de blindar a València pactant amb Vox els pressupostos. Feijóo ja no el pot rellevar –quan ho hagués cregut convenient– perquè el PP no té majoria a València i necessita Vox. I Abascal ha blindat Mazón.

¿Feijóo està fallant com el 2023? El PSOE havia perdut les municipals i autonòmiques i el PP semblava imparable. Però Sánchez va dissoldre i Mazón –ansiós de poder– va pactar a València amb Vox. Feijóo no va saber, o no va voler saber, impedir que altres barons el seguissin i en les generals el PP va pujar menys del esperat i assegurat per les enquestes. ¿Per què? Una Espanya amb Feijóo presoner d’Abascal va inquietar molt a molts electors.

Feijóo fa de gallec, però aquesta setmana ha comès dos errors rellevants. El primer: ha aplaudit el pacte Mazón-Vox i l’ha posat d’exemple a altres comunitats. El segon: no ha fet cas de Clavijo i del PP canari, que li demanaven que ajudés a arreglar el problema tan punyent dels 4.000 menes.

Quan a Alemanya Merz pacta amb l’SPD perquè no vol res amb l’extrema dreta, Feijóo no gosa plantar cara a Vox. Quan l’SPD alemany acorda amb la CDU reformar la Constitució per poder apujar la despesa de defensa i frenar Putin, i també Trump, Sánchez s’estima més el suport dels que prediquen sortir de l’OTAN. I per amansir-los els diu que no li agrada la paraula rearmament.

Notícies relacionades

La Gran Barcelona és Catalunya

Nuclear: transició o tancament

¿L’extrema polarització entre Sánchez i Feijóo està tenint costos seriosos, però com que l’economia tira i el carrer està tranquil, tot acabarà en unes eleccions que permetran replantejar les coses? O, per contra, ¿els errors s’acumulen i –amb tempesta Trump– poden portar a una ruptura amb majúscules? ¿Tant va el càntir a la font que al final es trenca?

Bé, Abascal no és Trump. I malgrat l’alarma de divendres per la seva insòlita crescuda, el Manzanares no inundarà Madrid.