Aquest conte s’ha acabat
Això que la bellesa està en l’interior, que el bé s’imposa al mal, el valor de l’amistat i el deshonor de la mentida ho aprenem en la infància, amb Belles que ballen amb bèsties, Ventafocs amb sabates de vidre, nans aliats o un nas que no para de créixer. Un aneguet lleig dona esperança als diferents i els tres porquets ens adverteixen de la necessitat d’una casa segura. Als primers contes els anem sumant relats. A alguns, la religió els aporta paràboles. A tots, la vida ens dicta noves línies. Però, per moltes històries que hi afegim, els fonaments infantils prevalen. Tot i que només serveixin per delatar les nostres contradiccions. Una cosa tan bàsica com el bé i el mal. Valors bàsics de la civilització.
Primer va ser la burla sobre el bonisme. Després, contra el wokisme. Paraules inventades per desprestigiar el que no deixa de ser la defensa dels drets humans. D’aquesta manera, es qüestionen tots els avenços aconseguits en el feminisme i en la defensa de la diferència. Que si s’ha anat massa lluny, que si els xiringuitos, que si la coerció a la llibertat. Perquè, és clar, fa dècades, les persones LGTBI i les dones estàvem divinament. Quan no perseguides, tancades a casa. Però el descens als inferns continua. Ja no és només la desqualificació verbal o la presa de decisions contràries als drets humans, és la teatralització de la vilesa. L’ostentació pública del menyspreu a la vida.
Fatxendes al capdavant del món
Els fatxendes de l’escola han agafat les regnes del món. O almenys això pretenen. Mandataris que s’enorgulleixen de la crueltat de la seva política. Governants que es burlen de les víctimes. Partits que fan bandera de la xenofòbia i que es delecten negant la violència de gènere. Però també joves que exhibeixen el seu masclisme, racisme i homofòbia. Humiliacions, amenaces i insults es proclamen a plens pulmons, a les xarxes i davant els micròfons dels mitjans. No només ha desaparegut el mínim punt d’honor davant la comesa del mal, sinó que el mal serveix com a refugi davant els errors. Com Carlos Mazón, l’home que va caure en un forat negre mentre els seus veïns s’enfrontaven a la mort. Quan va emergir, va fer de la mesquinesa i de la mentida la seva defensa. Quasi cinc mesos ha trigat a esbossar unes disculpes que ningú es creu. Tot serveix per a la seva supervivència, fins i tot abraçar el discurs ideològic de Vox per aprovar els pressupostos.
Quan Trump maltracta Zelenski davant els ulls del món, o el règim de Bukele exerceix la brutalitat sobre els migrants enviats pels EUA, o quan Netanyahu trenca la treva a Gaza i bombardeja àrees poblades de nens, segueixen el mateix guió dramàtic. I el pitjor és que saben que provoquen la fascinació d’una part dels espectadors. Potser els que creuen que tot està malament. O que senten que tot els va malament. Mal per mal, que cremi tot. De cop, els ensenyaments infantils dinamitats. L’aneguet lleig es converteix en un errant de la terra i el llop endrapa la Caputxeta i provoca aplaudiments fervorosos.
No hi ha lloc per a la compassió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
