PSOE, renovació i control
PSOE, renovació i control
Amb la celebració dels dos últims congressos autonòmics, el de les Balears i el de Navarra, el PSOE ha conclòs aquest cap de setmana el procés de renovació dels lideratges territorials. En aquests dos últims han sigut reelegits Francina Armengol i María Chivite, les dues molt assentades en les seves organitzacions i incondicionals de Pedro Sánchez. La continuïtat no s’ha produït, no obstant, en altres conclaves regionals. De fet, Sánchez havia plantejat aquests congressos com a imprescindibles per canviar els responsables territorials després del desastre de les eleccions autonòmiques i municipals de maig del 2023, en les quals els socialistes van perdre el poder en set comunitats i en quasi totes les capitals de província. Va ser un moment d’inflexió que va fer que el líder socialista convoqués les eleccions generals per a dos mesos després, un cop d’audàcia que no li va sortir del tot malament. El seu no va ser el partit més votat, li va acabar passant per davant el PP, però la seva política d’aliances el va permetre mantenir-se en el poder.
El PSOE necessitava refrescar els lideratges territorials per fer una oposició ferma als nous presidents i alcaldes del PP i per encarar les eleccions del 2027 en condicions de recuperar almenys part del poder perdut. Sánchez volia, a més, apaivagar algunes de les organitzacions del partit molt crítiques amb els pactes als quals van arribar amb els independentistes i les decisions governamentals que han comportat, com l’amnistia per als implicats en el procés. De fet, al final d’aquest procés de renovació només queda un baró crític, Emiliano García-Page, que continua aixecant la veu contra les decisions que no comparteix. Hi ha algun altre baró no alineat totalment amb el president, com l’extremeny, Miguel Ángel Gallardo, o el càntabre Pedro Casares, però el seu to és molt diferent del del president castellanomanxec.
La renovació de les secretaries territorials s’ha fet pràcticament sense primàries, tret d’Extremadura, Cantàbria i Múrcia, i en les dues primeres van guanyar els candidats més allunyats de l’aparell. No deixa de ser curiós que l’elecció de líders per votació directa dels militants estigui desapareixent precisament del partit que va instaurar aquest sistema a Espanya i que, per contra, estigui tornant a l’antic procés de la proclamació. Aquest ha sigut el mètode que ha permès el desembarcament, sense rivalitat, d’un grapat de ministres al poder en les federacions socialistes. A Madrid van substituir el crític Juan Lobato pel ministre Óscar López. A l’Aragó, on el sector crític de Lambán està ben assentat, Pilar Alegría va aconseguir alçar-se en el lideratge sense oponents, i a Andalusia la vicepresidenta María Jesús Montero va substituir Juan Espadas també sense primàries. Segueixen, a més, la ministra Diana Morant al capdavant de la federació valenciana i el ministre Ángel Víctor Torres, de la canària.
Que Sánchez hagi hagut de recórrer a la projecció que aporta el Govern per fer fora des d’allà almenys cinc dels pròxims candidats autonòmics és un exemple de la debilitat de l’estructura territorial del PSOE, però també de l’afany del president per controlar el conjunt de l’organització perquè el PSOE parli amb una sola veu, la seva.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
