El complot Catalunya

En dies atribolats com els d’ara, quan sorgeixen notícies sorolloses que retraten amb precisió les males arts que va fer servir l’Estat per atacar, desacreditar i trinxar l’independentisme, sempre faig un simple exercici: repassar els webs i mitjans espanyols més influents, més enllà de Catalunya. I, invariablement, aquestes notícies estridents no hi són, ni se les espera més enllà d’alguna citació menor, feliçment engolides per la doble condició amb què es varen perpetrar les dites males arts: la indiferència i la complicitat.

No escoltarem, doncs, ni tertúlies del Madrid excitat, ni conspicus editorials dels gurus que dicten el pensament públic, ni es mobilitzaran els fiscals, ni trobarem enlloc la natural indignació per haver pervertit el joc democràtic i haver lesionat seriosament, amb diners públics, els drets de ciutadans catalans. Hem descobert i hem entès des del primer dia que, quan es tracta de defensar la unitat d’Espanya, la democràcia no és un bé major, sinó una nosa que pot despistar-se durant el període que calgui. La famosa frase atribuïda a "l’home d’estat" Alfredo Pérez Rubalcaba –parella circumstancial de Sáenz de Santamaría en el feixuc encàrrec d’aturar l’independentisme–, explica sense complexos la filosofia que va inspirar la repressió: "si perdem la democràcia, la recuperarem; si perdem Catalunya, no hi haurà remei". I, per molt que la història recent practiqui una amnèsia integral, els fets són meridianament rotunds: l’Estat, en totes les seves derivades, des de les més oficials fins a les que xipollegen en les clavegueres, va decidir utilitzar tots els mecanisme legals i totes les maniobres brutes per ensorrar líders, associacions i ideals independentistes. I no li va amoïnar a ningú que, pel camí, es destruïssin drets fonamentals.

Sens dubte aquests dies a Catalunya estarem entretinguts amb les xerrameques de Cospedal i Sánchez Camacho i la gorja pregona que habita en les gravacions de Jiménez Villarejo. I novament mostrarem la nostra indignació: barbotejarem en les tertúlies, potser hi haurà algunes esforçades querelles i en els parlaments es creuran algunes invectives enginyoses. Soroll per entretenir el personal. Perquè el cert és que les clavegueres de l’Estat varen treballar intensament perquè tenien el vistiplau de les institucions –cos judicial i monarquia inclosos–, el suport del binomi PP-PSOE, la complicitat mediàtica i el silenci de la societat civil espanyola. Per garantir la unitat d’Espanya calia fer el que calia, i no era hora de fer escarafalls amb els límits de la democràcia.

Notícies relacionades

La coherència de la rebaixa fiscal d’Illa

Iniciativa estratègica de la UE

Per això Alícia Sánchez-Camacho apareix a la comissió amb unes maneres fatxendes i agressives, practicant el negacionisme i acusant els altres com si fos la inquisidora major. Per això Maria Dolores de Cospedal se’n fot de les preguntes i ho nega tot, sense entretenir-se en els detalls, convençuda que ha vingut al Congrés a fer la migdiada. Ni un gram de preocupació. Ni un polsim de culpa. Com altrament ja passava amb Jorge Fernández Díaz, Cospedal i Camacho saben perfectament que no els passarà res, que és igual els diners i els mecanismes oficials que es fessin servir, ni les converses desllenguades que tinguessin, ni tampoc importa la ferum putrefacta de les clavegueres, res importa perquè cap partit els buscarà les pessigolles, cap poder mediàtic les interpel·larà i cap jutjat les jutjarà. Ben al contrari, acabada la comissió, l’Espanya patriòtica els donarà copets a l’esquena, i, temps al temps, els atorgaran alguna medalla d’aquelles que reparteix el Borbó als súbdits entregats.

Aquesta és la gran lliçó que hem après del procés català i de la repressió posterior que vàrem patir: a Espanya, respecte a Catalunya, no existeix el pensament crític, no existeix la indignació pública, no existeix la culpa i, si s’escau, tampoc existeixi la democràcia. I, si no existeix res d’això, tampoc existeix l’atenció mediàtica. De la impunitat a la indiferència, de la indiferència al silenci, i del silenci a la negació. Va passar, no va indignar, no va tenir conseqüències i, per tant, no va existir. Per això Cospedal i Camacho es riuen de la comissió: perquè poden.