Un llibre a la foguera
Hi ha debats relliscosos en què és impossible mantenir-se al marge. La salvatge controvèrsia suscitada per la publicació d’El odio, el llibre de Luisgé Martin sobre José Bretón, l’assassí condemnat per matar els seus dos fills en un acte de violència vicària, és en si mateixa un lloc molt perillós, ple de racons i de trampes argumentals, on es creuen diabòlicament el respecte a les víctimes, la llibertat d’expressió, l’espai creatiu i el lucre comercial. Diguem que la polèmica és tan apassionant com perversa, per això es converteix en el combustible ideal per propulsar el maniqueisme bàrbar de les xarxes socials. En el món real i no destruït per l’odi, si és que encara existeix, el primer que caldria dir és que no és possible el judici final sobre aquest assumpte sense haver llegit el llibre, com en el seu moment va ser xocant veure com linxaven Jordi Évole sense ni tan sols haver vist el seu documental sobre Josu Ternera. Veure, escoltar, llegir sempre és imprescindible.
En el cas d’El odio, la prepublicació que ha circulat no ajuda l’autor, perquè el text que es va anticipar suggereix més morbo que literatura, i perquè no aclareix el seu gran punt feble: ¿per què, si del que es tractava era de retratar l’assassí, Luisgé Martín no va parlar o ni tan sols va intentar parlar amb Ruth Ortiz, la seva exdona, la principal víctima, i mare dels nens assassinats? L’autor, en un acte d’honestedat, ha començat a reconèixer aquest error, però només després de l’esclat de l’escàndol. Sabedora d’aquesta debilitat, Anagrama ha optat per una prudència correcta, retirant el llibre abans que l’obligui un jutge, i prenent-se un temps de reflexió. Una pausa enmig de la voràgine, tot i que sigui per necessitat, i que convida al seny enmig del caos. També a fer-nos preguntes incòmodes i profundes, com per exemple si la llibertat d’expressió pot estar en algun moment per sobre del respecte i del dret a la intimitat de les víctimes. Com, per exemple, si és possible publicar una investigació periodística sense el consentiment de tots els damnificats implicats. O com, per exemple, si la creació artística és de vegades una excusa per tapar el sensacionalisme més vulgar.
Notícies relacionadesIndústria
I quan hàgim donat la volta a tots aquests dilemes, potser podríem preguntar-nos per què, mentre a Espanya tantes productores i plataformes s’omplen les butxaques amb l’explotació d’aquest subgènere groc batejat amb l’eufemisme true crime, els que s’emporten la pitjor bufetada d’aquest debat siguin precisament un escriptor i una editorial de solvència contrastada. Tret que sigui justament aquesta l’explicació de tant soroll: enviar un llibre a la foguera perquè la indústria de veritat continuï lucrant-se al seu aire. En efecte, el tema és molt més complex del que alguns diuen i d’altres ens volen fer creure.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
