Constricció i construcció
Fotograma de la serie británica Adolescencia /
La constricció és un element indestriable de la construcció artística. Ho podem dir de moltes maneres. Limitació, obstacle, impediment, entrebanc, destorb. Barreres que imposem a l’acte poètic no pas perquè ens agradi o perquè vulguem demostrar perícia tècnica, sinó perquè en són una part essencial. L’obra d’art no existiria si no hi hagués un marc que la limités. La immensitat no existeix en l’art: hem d’acotar l’espai, el terreny on es desenvolupa. I qualsevol creació exigeix una formalització. És a dir: no parlem de la vida, dels amors i els desamors, del patiment i la joia, dels conflictes, de la manera com ho faríem sense intervenció artística. Necessitem la forma (la constricció, l’impediment, la imposició volguda i conscient) si volem reflectir el flux caòtic de la realitat. El caos només s’ordena a partir de la forma. No ens n’adonem, sovint, però hi ha exercicis en què la devoció formal, la necessitat ineludible (ho torno a dir) de la constricció, esdevé protagonista.
Em venen al cap exemples notoris i famosos. La disparition, de Georges Perec, posem per cas. Una novel·la que descriu justament una desaparició, la del protagonista, però també la fugida d’una lletra. En tota l’obra, no hi ha ni una sola e, la més habitual en francès. "Vaig decidir fer desaparèixer un element de l’alfabet", va dir Perec. En català, el gran Adrià Pujol en va fer una versió lliure i atrevida en la qual no hi havia ni una sola a. La va titular L’eclipsi. Un altre exemple: els Exercices de style, de Raymon Queneau, noranta-nou variants d’una breu anècdota fetes a partir de constriccions formals, sintàctiques i retòriques. Joan-Lluís Lluís els va recrear amb Xocolata desfeta, a partir de la història d’un noi que berena al carrer Petritxol: cent vint-i-tres maneres d’explicar el mateix. O novel·les en vers com The Golden Gate, de Vikram Seth; o la majestuosa, pletòrica aventura de Fontalba i Gotanegra a través del Pirineu, des de Benasc fins al cap de Creus, el magnificent poema novel·lat de Lluís Calvo, Cor pirinenc.
Escric tot això a partir de l’impacte de la sèrie Adolescència, estrenada fa poc a Netflix. L’assassinat d’una joveneta, un company seu acusat del crim, l’ambient de l’institut, els conflictes psicològics, el trauma dels pares. Si no fos pel detall tècnic (els quatre capítols del drama estan rodats en un sol pla, sense talls, sense muntatge), es tractaria d’una història ja coneguda, mil vegades explicada. La particularitat és la forma i l’encert absolut és que la forma passa tan desapercebuda i és alhora tan present que incideix en el relat de tal manera que és impossible imaginar-lo sense una constricció que es converteix en una magna obra d’enginyeria de la construcció del conflicte. Un pla seqüència implica assistir a la representació de la ficció en temps real, teatral. I la meravella és que tanta sofisticació (com es pot veure en el making of de la producció) és al servei de la narrativa, del sentit, de tot allò que ens commou i ens desconcerta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
