Demanar perdó

Sí que puc compartir les meves conclusions. Allò va ser un repte extrem per als serveis de salut, perquè va evidenciar que eren i són insuficients. És a dir: col·lapsables.

Sabrem mai, de tots aquells milers de morts, quants van morir per covid i quants d’altres coses? Quants infarts, ictus, càncers, etc., van causar víctimes que no hi havia temps d’atendre? "No gosis ni trencar-te una cama fins que tot això passi", em va xiuxiuejar un epidemiòleg al principi del confinament.

He esmentat Madrid i Catalunya com les dues comunitats d’on em van arribar més històries. S’entén si penses que tenien molt en comú: una Sanitat no només infrafinançada sinó també molt tensionada per la densitat de població (censada i no censada), amb el tema sanitari i el social en mans polítiques diferents, etc.

He vist el documental 7.291 i em va semblar esborronador. Una altra cosa és la lectura política. Jo entenc que n’hi hagi que es queixin de voler posar només el focus en Madrid. A Catalunya no va ser ni possible crear una comissió parlamentària d’investigació de les morts a les residències, que també en van ser moltes, moltíssimes.

Notícies relacionades

Rodalies: prou de xerrameca

L’absolució de Dani Alves

Pel mateix els dic que jo, que en el seu dia vaig jutjar durament els partits (PSC, Junts i ERC) que van votar en contra d’una comissió d’investigació a Catalunya, com la que sí que hi ha hagut a Madrid, ara mateix no sé què pensar, vist el circ polític resultant.

Per coherència no entraré en el mateix circ que estic criticant. Sí que voldria dir que no crec que ningú faci cap favor ni als traspassats ni a aquells que els ploren, amb el paorós discurs de "doncs tu encara pitjor". Menys indignar-se per qui i per què et demana comptes, i més demanar perdó. Tots. I a partir d’aquí, potser podem començar a recollir els trossos de tant de dolor.