Iniciativa estratègica de la UE

El fet que set siguin espanyols i afectin l’explotació de jaciments de liti, níquel, wolframi, coure, urani i platí, entre altres matèries primeres, a Extremadura, Andalusia, Galícia i Castella-la Manxa, és una bona notícia econòmica. Alhora, serà segurament un recordatori sobre a quins canvis ens encarem per a una opinió pública en la qual la preocupació en matèria de seguretat i defensa se situa en el 20%, segons l’últim Eurobaròmetre, mentre la mitjana europea és del 39% i en alguns estats del nord i de l’est supera el 50%. Però no hi ha dubte que en la nova realitat europea, només la unitat d’acció pot contrarestar la vulnerabilitat davant l’ambició dels Estats Units a Ucraïna o Groenlàndia i la seva hostilitat envers la UE, i el retrocés de la influència del continent en països subministradors de matèries primeres davant els avanços de la Xina o Rússia.

Aquesta unitat d’acció és la que es requereix per accedir a mercats tan essencials com els de les terres rares i el coltan, l’explotació del qual no és aliena a conflictes de llarga durada a l’Àfrica. El programa europeu que es posa en marxa és només la primera pedra d’una llarga i prolongada carrera pel control de recursos naturals indispensables, inseparables del creixement exponencial de la influència de les tecnofinances en els assumptes mundials.

La crida que farà avui Brussel·les perquè els europeus es proveeixin aviat d’un kit de supervivència que cobreixi 72 hores per afrontar una situació de guerra, desastre natural derivat de la crisi climàtica, pandèmia o ciberatac completarà la perspectiva d’un futur més insegur, més imprevisible i més exposat a situacions límit. Quan va començar a parlar-se amb insistència d’aconseguir l’autonomia estratègica a Europa, el Regne Unit inclòs, es va escampar la impressió que aconseguir-ho era un objectiu a mitjà termini. La crisi econòmica d’Alemanya, resultat de la seva dependència del gas rus, el desafiament de Vladímir Putin a partir de la invasió d’Ucraïna, la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca i la seva guerra aranzelària sumen prou elements perquè no es pugui acusar la Comissió Europea d’alarmisme. Ans al contrari, sembla ineludible un programa d’accions preventives, com han explicat Ursula von der Leyen i diversos comissaris en els últims mesos.