¿Comprar la calma atlantista?
La comisaria europea Hajda Lahbib muestra con humor el kit de supervivencia que esconde en su bolso /
Una amiga m’escriu, preocupada, per saber si ha de preparar el kit de supervivència que ha recomanat la UE. També en altres llocs em pregunten: "Tu que en saps, d’això... ¿n’hem de fer cas?". La meva resposta ràpida és no. No estem en perill imminent d’entrar en una guerra directa i física. Els països industrialitzats ja no entren en guerra a l’estil clàssic, declarant-la formalment. Això implicaria mobilitzar les tropes i invocar les denominades lleis de la guerra: convencions internacionals que recullen drets i obligacions dels estats en tal situació. Avui els estats opten per guerres no declarades, esquivant –ignorant– les obligacions internacionals i traspassant línies vermelles, fins i tot nacionals. Predominen les guerres toves –econòmiques, polítiques, energètiques o cibernètiques–, davant les quals els exèrcits serveixen de poc.
Davant aquestes amenaces, ¿serveixen les crides a l’autoprotecció? Les mesures individuals ofereixen una protecció molt limitada, ja que els efectes reals d’un apagada cibernètica, energètica o d’infraestructures superen àmpliament l’àmbit domèstic. Poques persones poden disposar d’una xemeneia, un magatzem de llenya, generadors, combustible o un rebost suficient i segurament seria insuficient per a moltes d’aquestes crisis. És per això que els països necessiten estratègies de seguretat nacional, que incloguin tota la societat, basades en una anàlisi rigorosa de riscos (possibles però poc probables) i amenaces (possibles i probables), i que estableixen prioritats. En lògica nacional, Espanya s’hauria de centrar a reforçar la ciberseguretat, la seguretat energètica i l’autonomia econòmica. Però en un món globalitzat no hi ha actors plenament autònoms i Espanya forma part de nombrosos tractats i, sobretot, de la UE i de l’OTAN. Cada país es veu obligat a conjugar les seves prioritats i trobar un equilibri amb les que es marquen des dels organismes interestatals.
La tornada de Trump ha sacsejat aquest equilibri, i amenaça de desfer l’Aliança Atlàntica. La seva fanfarroneria no es dirigeix a Pequín o Moscou, sinó al Canadà, Mèxic i la UE: actors que combinen realpolitik i idealisme transnacional. Europa ha invertit en benestar, sí, però també en defensa. No ha deixat de fabricar armament ni de modernitzar les seves forces armades, ni participar en missions internacionals, algunes a petició dels EUA. Si la Comissió Europea creu que davant líders imperialistes que menyspreen l’ordre internacional la resposta és el rearmament, haurà d’explicar i detallar molt bé el debat:
Notícies relacionades¿Quines amenaces reals enfronta la UE? ¿Són abordables per vies polítiques, diplomàtiques o econòmiques? ¿Quines capacitats defensives es necessiten i amb quins límits? ¿A qui es compraran i amb quina finalitat?
Generar un clima de por per aconseguir aprovació social ràpida no només és trampós, sinó ineficient. Adquirir recursos precipitadament només per mostrar la factura a Washington és un malbaratament que ni la troica més neoliberal acceptaria. Trump se n’anirà en quatre anys; la despesa en armament que decidim avui, no.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
