Manuel Vázquez Montalbán

Aquesta és una de les imatges que venen sempre que la seva figura, la seva manera de ser, la seva manera de parlar i de callar, la seva essència de poeta, d’escriptor i de periodista, tornen a les diferents edats del meu temps. Aquell moment que van veure d’altres, és el més dramàtic, el més dur, d’aquests records.

Es pot imaginar un el dolor, el moment dur, inclement, en què algú pot observar, per últim cop, la desraó de la por de la mort i la mort en si. Sento aquell instant com si s’estigués produint, com si no anés a tenir lloc, però la vida és així, t’explica una història que pots parar perquè és així el somni que t’empara, però la realitat és més forta, i és ja l’absència. L’absència de qui sent tan important en la societat a què pertanys, a la del periodisme, a la de la literatura o a la de la vida, de sobte deixa d’existir i immediatament et sorprèn sent un record, els seus llibres, la seva manera de parlar, el seu exemple de filòsof del futbol o la seva passió per les maneres que va tenir de fer millor el periodisme i, en general, l’escriptura.

Mai ho oblido, i sempre m’assalta aquell moment que només podem imaginar, el de la mort a Bangkok, que ell mateix va entreveure com l’endeví que va ser, com un literat capaç de ser alhora totes les veus possibles de l’escriptura.

Aquell dia en què vam saber de la pitjor de les notícies que va deixar enrere la seva vida era dissabte, i a mi em va tocar, al diari El País, passar la columna que ja no escriuria per una que fos un homenatge a la seva manera d’explicar, amb una prosa que ja no es repetirà, la vida quotidiana del món i del seu país.

Vaig triar paraules seves perquè fos només el seu senyal el que aparegués en aquesta columna en la qual ell professava, des que la va assumir, humor i saviesa. Després seria Eduardo Mendoza, de tants sabers i de tant humor, el que va seguir al mateix lloc que Manuel.

Aquell diumenge en què ja havia de ser l’enterrament de Vázquez Montalbán a Barcelona, Carmen Balcells, la seva agent, la seva amiga, es va dignar a convidar-me a dinar amb ella. L’objectiu era, en aquell moment, rendir-li record. La mare de totes les batalles de la literatura d’aquells anys va col·locar a prop de la taula de menjar un immens retrat de Manuel que semblava un símbol, inventat per Carmen, de les diferents circumstàncies de la vida.

Allà hi havia retratat Manuel pujant (o baixant) una escala, il·luminat i serè, el bigoti de sempre, tornant o marxant, en tot cas present, davant la seva amiga, com a símbol d’un temps i d’un país al qual no tornaria, tot i que sempre hi hauria les seves paraules, la seva veu, la seva crònica, les seves poesies.

De tant en tant, entre les converses amb les quals ella conduïa la vida dels que la visitàvem, Carmen mirava cap a la figura de Manuel i el saludava agitant la mà, com si aquella figura se n’estigués anant o arribant, viu el seu record entre nosaltres i potser no només record sinó de veritat presència.

Va ser per a mi un moment molt impressionant, un record que mai se n’ha anat del meu present, sent tan propi del passat. Recordo que l’endemà, o aquella tarda, va tenir efecte el sepeli, aquell trist comiat, hi havia l’Anna, la viuda, el seu fill Daniel, amics de tota la vida, els que havien sigut els seus personatges i confidents, els que van escoltar la seva poesia i les seves cançons, els que havíem sabut de la seva invenció de tantes metàfores per a totes les seves maneres d’explicar la realitat de la vida.

Notícies relacionades

Sense equitat no hi ha meritocràcia

Bojos pels fills

A l’altra banda del seient que vaig agafar en aquell moment d’adeu a Manuel hi havia dos grans amics seus, junts en el dolor de dir adeu al silenci que s’havia fet per acomiadar el poeta mort a Bangkok. Eren Joan Manuel Serrat i Juan Marsé. En un instant en què em vaig fixar en ells dos vaig trobar que Marsé es mirava les mans, mentre que el seu amic Serrat mirava al capdavant, com si allà s’hagués allotjat el so de la tarda i també aquell comiat.

Sempre vaig pensar que un dels dos plorava, però soc incapaç de dir qui dels dos. I aquest últim dimarts en què vaig recordar tot això parlant de Manuel a Barcelona, aquella dura notícia de la seva mort, el moment en què aquest país es va quedar sense ell, però amb la seva poesia, amb la seva literatura, amb el vestigi de la seva intel·ligència, sé que jo mateix vaig estar a punt de plorar. Per Marsé, per Carmen, per Manuel, pels que per a la meva vida han sigut l’essència del mar i de Barcelona.