Guanyar com sigui

De vegades un banc no en té prou amb els seus clients, les seves dimensions, les seves participacions, els seus beneficis i, si està en les seves mans, es llança a menjar-se un altre banc. La seva naturalesa, al cap i a la fi, és la gana. Mai està ple. Jo vaig tenir un oncle així, que s’asseia a menjar i només parava perquè deixaven de fer-ho els altres, i li feia vergonya seguir; però per sacietat de la gana, mai va deixar de menjar. Un banc sempre en necessita més. Es mira al mirall i alguns dies es veu prim, petit, una mica lívid, i ha de sortir a caçar per recuperar forces, color, fe en el negoci. Si un dia els propietaris es donessin per satisfets, i anunciessin "explotarem, rebaixem les nostres ànsies", segurament seria el final d’aquesta entitat. No pot haver aconseguit un benefici extraordinari, grandiós, descomunal, monstruós, sempre superior al de l’anterior exercici, i parar-se a disfrutar-ne. El benefici ha de ser més colossal contínuament, sense parar. En ocasions, això passa per absorbir un altre banc, i de passada eliminar un rival.

Si mitjana un cop de sort, l’adquisició surt barata. Recordem com fa vuit anys el Santander va comprar el Banc Popular per un euro. Hi ha una cosa terrible, i al mateix temps poètic, en comprar un banc per un euro, com si fos un jupa-chups amb xiclet, o una caixa de clips, tot i que després hagis de fer-te càrrec dels seus deutes. Potser, com li passa a qualsevol objecte fabricat per l’home, també els bancs es gasten de tant utilitzar-los. Llavors arriba el dia que es produeix un miracle, però al revés, i una cosa enorme, utilíssima, com un vell banc, pararà al lloc de les coses inútils, com si fos una joguina sense piles, o una sabatilla a què se li fa un forat a la punta. Per sort per al sistema, els grans bancs es fan càrrec dels caiguts. Hi ha una part dels diners que mai moren. No és un objecte. És un conjur. Serveix per fer miracles.

Però no sempre es presenten tan senzilles i barates les adquisicions. Sovint, la pretensió d’absorbir un altre banc requereix que hi hagi una duríssima batalla. Quan es resisteix, cal recórrer a l’opa hostil, o, per dir-ho així, la violència financera. Gairebé hi ha poesia també en com la banca fa el que faci falta per tirar endavant els seus plans i aixafar qualsevol focus de resistència. La seva feina no és tant guanyar diners, que per descomptat ho és, com sortir-se amb la seva. És la millor en les dues coses.

Notícies relacionades

De la bronca a la proposta

Preparats, llestos, però ¿ja?

Destinació inevitable

Els bancs van saber construir un destí inevitable: guanyar o guanyar. Transcorren els anys, els segles, i un banc, és a dir, una entitat de crèdit i dipòsit, amb milions de clients, però propietat d’uns quants accionistes, continua semblant-me una cimera de la humanitat, no menys perfecta que la cullera o la roda. La nostra història amb ells, com clients, o com ninots, només acaba d’una forma, que recorda molt a aquella escena de Retorno al pasado, quan Jane Greer preguntava, "¿Existeix alguna maleïda manera de guanyar?", i Robert Mitchum li confessava la veritat: "Bé, hi ha un camí per perdre més a poc a poc".