¿Emigració voluntària?

Avui, però, em vull referir a la ruptura de la treva que tantes il·lusions (tot i que no gaires esperances) havia suscitat i a la tornada als nostres telenotícies d’aquelles escenes de destrucció, mort i gana a Gaza, on els habitants ja ho havien perdut tot. Se’m regira l’estómac. Cinquanta mil morts, no sé quants desapareguts i més de cent mil ferits, el 70% dones i nens, són massa. Sé molt bé que Hamàs va cometre actes de terrorisme injustificables i que encara manté ostatges israelians, que és un crim de guerra. També sé que qualsevol país té dret a defensar-se quan és atacat, però ho ha de fer amb proporcionalitat i sense castigar la població en el seu conjunt, perquè això també és un crim. I aquests palestins que continuen morint a cabassos fa temps que no tenen electricitat per fer funcionar l’única planta dessaladora que hi ha a la Franja, i també fa temps que no tenen menjar, perquè la frontera terrestre ha sigut novament tancada i els combois humanitaris no poden entrar.

Israel va entrar a Gaza obligada per l’atac terrorista del 7 d’octubre, però ho va fer sense cap més pla que el comprensible d’eliminar Hamàs, i en això segueix al cap d’un any i mig, mentre pren cos un altre pla encara més sinistre, que és buidar la Franja de palestins. No sé si per fer l’obscenitat que va proposar Donald Trump de construir-hi la Riviera del Pròxim Orient o per omplir-la d’assentaments amb vista al Mediterrani, com volen algunes associacions de colons extremistes que compten amb suport governamental i que també van desfermats aquests dies a Cisjordània, davant la mirada comprensiva de l’Exèrcit. Una mostra d’això l’ofereix l’oscaritzat director del documental No other land, que va acabar sent agredit per colons i detingut pels soldats. És una política rendible per a Netanyahu, que d’aquesta manera espera aconseguir aprovar els pressupostos amb el suport dels seus socis més nacionalistes i radicals.

I com que anomenar això neteja ètnica fa lleig i és un delicte que el dret internacional condemna, parlen d’"emigració voluntària" i preparen un pla governamental perquè els que se’n vulguin anar ho facin a un ritme d’uns 5.000 diaris, perquè els 2,8 milions de gazians estiguin ressituats en un parell d’anys a... Això encara no és clar. Pel que sembla, els EUA i Israel miren de convèncer països tan poc desitjables com el Sudan, que està en guerra civil, o Somàlia, que és un Estat fallit com no n’hi ha d’altre i del qual s’ha emancipat la seva regió del nord, que vol reconeixement internacional com a Somalilàndia. Potser és el que li ofereixen: un seient a les Nacions Unides.

Notícies relacionades

De la bronca a la proposta

Preparats, llestos, però ¿ja?

Els bombardejos i la falta d’aigua i de menjar han de servir per convèncer-los de fer les maletes "de manera voluntària" i fugir d’un lloc que el mateix Trump va anomenar "un infern", que precisament ell mateix contribueix a crear. I els que no acceptin aquesta invitació tan amable ja es poden fer més o menys càrrec del que els espera.

El que passa és que molts gazians ja són refugiats de la guerra de 1948, la que va fer aflorar l’Estat d’Israel. Privats de les seves terres i oliverars en el que van anomenar Nakba (catàstrofe), es van refugiar a la Franja de Gaza mig resignats a la seva sort i ara resulta que el que els ofereixen és una nova Nakba, aquesta vegada amb destinació a un país encara ignot en el qual han de pensar que no se’ls ha perdut res. Per això és molt probable que, malgrat l’infern en què viuen, diguin que de Gaza no es mouen, que infern o no és la seva terra i que no se’n van enlloc perquè volen enterrar-se a Palestina amb els seus avantpassats i no pas a Somàlia. I jo amb molta tristesa els comprenc. Aquí hi perd tothom: els palestins s’hi juguen la vida, i els israelians, la democràcia.