Erdogan puja a l’onada trumpista

Pot ser que Erdogan hagi interpretat l’arribada de Donald Trump al poder i el seu acostament a Vladímir Putin com el senyal d’una onada autoritària a què s’ha d’aferrar per mantenir-se en el poder passats els 70 anys. Pot ser que es vegi com el tercer vèrtex d’un triangle iliberal destinat a governar mig món en els pròxims anys. No obstant, Turquia no és una república bananera. És un país amb més habitants que Alemanya, un desenvolupament poderós, un dels deu exèrcits més importants del món i una tradició política arrelada, malgrat les barbàries del poder, la repressió, o la guerra amb la minoria kurda. Malgrat els signes preocupants, és aviat per deixar de parlar de règim autoritari competitiu.

En els últims anys, l’avanç de l’autocràcia a nombrosos països s’ha produït més per una degradació dels principis democràtics que per un cop d’Estat convencional. En aquest sentit, en cas de consolidar-se, el pas fet ara per la justícia turca, amb la detenció d’Imamoglu, podria suposar una deriva cap a formes més autoritàries de poder, incompatibles amb el seu acostament a la UE. El ferri control del sistema judicial que va seguir el fallit i fosc cop contra Erdogan del 2016 va suposar un primer pas en aquesta degradació. Però no tot va en la mateixa direcció. El mateix Erdogan va obrir recentment la possibilitat de firmar una pau amb els rebels kurds que trauria arguments a l’autoritarisme del règim. També es va oferir a enviar tropes a Ucraïna per garantir uns futurs acords de pau.

Turquia no pot permetre’s segons què, per molt que els vents que bufen de l’est i de l’oest empenyin cap a retallades en les llibertats. La detenció d’Imagoglu ha provocat una caiguda de la borsa i de la lira que li ha suposat pèrdues per més de 25.000 milions d’euros. El país necessita la UE, a la qual ven el 40% del que produeix. Hi ha nombrosos obstacles fàctics a un pas de rosca en la involució del règim, més enllà de la promoció d’un nacionalisme exacerbat i de la islamització de la societat, senyes d’identitat d’Erdogan. Per continuar creixent i jugant el paper internacional que tots li atribueixen, Turquia necessita estabilitat. Erdogan haurà de decidir entre una crisi de conseqüències imprevisibles o estabilitat. Encara a risc de perdre les pròximes eleccions presidencials, per molt que Imagoglu estigui inhabilitat pels jutges, o segueixi a la presó.