Literatura
El llibre més boig de Javier Cercas
Javier Cercas ho ha tornat a fer. No se sap si la seva última pirueta literària és la més difícil que ha intentat, però segur que és la més estranya i rocambolesca de totes a les quals s’enfrontarà al llarg de la seva carrera. Perquè l’origen del seu últim i magnífic artefacte, El loco de Dios en el final del mundo (Random House), és una proposta inversemblant que rep per sorpresa un dia a l’acabar una anodina firma: el Vaticà li planteja escriure un llibre, sense cap censura ni cap límit, sobre el Papa i l’Església, amb el pretext d’un viatge del Sant Pare a Mongòlia. La idea, en principi, és un complet disbarat perquè l’encàrrec l’hi fan, com admet ell, un intel·lectual ateu i anticlerical, que no està disposat ni a escriure una hagiografia ni de molt a blanquejar una institució amb tants clarobscurs. Després de donar-hi alguna voltes, Cercas accepta el repte amb l’única condició de poder preguntar-li al papa Francesc si la seva mare, encara viva, podrà retrobar-se amb el seu pare, ja mort, més enllà de la mort. La resposta a aquesta pregunta tan ingènua com complexa és l’ham que Cercas utilitza per estirar el lector fins a l’apoteòsic final, i serveix també com a motor teològic de la narració, que bateja com un "batibull", però que en realitat és l’última evolució sofisticada d’aquest gènere únic metaliterari que podríem batejar com a gènere Cercas, en el qual el procés d’escriptura arriba a ser tan important i addictiu com el mateix llibre.
La gràcia de l’obra és que, mentre és fidel a l’estil que s’ha convertit en el segell inconfusible de l’autor, té la capacitat d’endinsar-se en profundes disquisicions sobre el poder, la religió, la mateixa cúria i la geopolítica amb el cercle més íntim de Bergoglio, un exercici que serveix alhora per desmentir el misteri que sempre ha envoltat el Vaticà i per convertir alguns dels seus assessors en inoblidables personatges que bé semblen trets d’alguna novel·la. Tampoc pretén ser un llibre per a convençuts, més aviat convida perillosament al dubte. Si vostè és creient, vigili, perquè el llibre li mostrarà les debilitats, contradiccions i bambolines de l’Església i de la litúrgia religiosa. Els ateus, vigilem també, perquè heroïcitats com les del pare Ernesto a l’Àfrica i Mongòlia per ajudar els pàries de la terra que tan bé s’expliquen al llibre posen en quarantena el nostre apriorisme que l’Església és poc més que una organització criminal. El que és segur és que sigui qui sigui qui va tenir la idea boja d’encarregar-li a un escriptor ateu un llibre sobre el Papa és sens dubte un geni, a més d’un extraordinari estrateg de màrqueting de la institució més antiga del món. Reconforta veure que en l’era digital dels smartphones i les xarxes socials algú, allà a dalt, continua pensant que l’arma més poderosa que hi ha per transformar el món és, continua sent, un senzill llibre. Una cosa que, per cert, demostra que potser ni l’Església ni el Papa ni la religió estan tan acabats com alguns voldríem.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
