Una pausa amb Job

Com a lectora de literatura soc una eclèctica militant, incapaç de sentir-me lligada a un gènere, una temàtica o un escriptor. Senzillament cerco els llibres que em colpeixen i em transformen, tant si em traslladen a universos llunyans, com si escodrinyen emocions profundes o només narren petites històries quotidianes. De fet, després de tota una vida de lectura impenitent, gosaria dir que el llibre que m’ha impressionat més dels centenars llegits és un text que no va néixer des de la literatura, i tanmateix és d’una extraordinària bellesa literària. Em refereixo a un dels Ketuvim de la Tanakh, o llibre sapiencial, en la definició cristiana: el Llibre de Job. I per bé que la fascinació literària que em genera podria ser fruit de les meves dèries personals –tota elecció és personal i intransferible–, el fet és que aquest bellíssim poema èpic religiós, escrit fa uns tres mil anys, apareix en els rànquings de les millors obres literàries de la humanitat.

No cal dir que el Llibre de Job és un dels més fascinants de l’Antic Testament, sobretot pel dilema moral que planteja el patiment del bondadós Job, sacsejat per la tragèdia i abandonat pel Déu al qual estima. És l’eterna qüestió de la innocència castigada i la divinitat indiferent davant la injustícia. On és Déu davant la desgràcia del just i la felicitat de l’injust? On és Déu davant l’horror? O, com es preguntaven els jueus de la Xoà, "on era Déu a Auschwitz?". Job no troba resposta, excepte penedir-se dels seus dubtes "sobre la pols i la cendra", i assumir que, sense raons per justificar la desgràcia, només la fe li pot donar un sentit. Des de la mirada religiosa, el llibre és un sacseig als grans enigmes de l’existència, la resposta als quals esdevé un repte personal.

Però el Llibre de Job no només és un text de transcendència espiritual i d’interrogació filosòfica. També és un llibre enigmàtic en termes científics, perquè descriu fenòmens que no eren coneguts en el moment en què el llibre va ser escrit, com ara la idea de la llum divisible, que respon al concepte físic de la dispersió descobert per Newton al segle XVII, o el pes del vent, concepte que es descobreix quan s’inventa el baròmetre, i que a Job es descriu 1.500 anys abans: "quan fixava el pes del vent / i mesurava el volum de l’aigua. També es sorprenent la idea que les estrelles canten –"Quan les estrelles del matí cantaven juntes, i tots els fills de Déu cridaven de joia!"–, i que sembla que la ciència ha confirmat recentment en ser capaços de convertir els patrons de llum en ones de soroll. Emperò, de tots els enigmes científics, sens dubte el més sorprenent és el que anticipa en milers d’anys que la Terra sura a l’espai: "Déu estén el nord del cel damunt el buit, / penja la Terra sobre el no-res". El buit i el no-res, en un temps en què es creia que la Terra era plana i la sostenien tortugues, elefants i el gegant Atles.

Notícies relacionades

Els deures

La presumpció d’innocència

Espiritual, filosòfic, científic i... pura literatura. Perquè el Llibre de Job no només interpel·la espiritualment, sacseja filosòficament o sorprèn científicament, també commou per la manera en què està escrit, amb una sensibilitat literària en la descripció dels paisatges o en la profunditat de les emocions que el converteix en alta literatura. Així parla Jahvè, per exemple, en la seva conversa amb Job: "I quan la mar brollava del si matern, / ¿qui la clogué amb dos batents? / Jo la vaig vestir de núvols, / la vaig embolcallar amb bromada. / Jo li he marcat els límits / amb dos batents i un travesser, / dient-li: ‘Fins aquí, ni un pas més! / Aquí se’t desfarà l’orgull de les onades!’". Pura bellesa literària, com si cada paraula fos alguna cosa més que un instrument, fos una harmonia en ella mateixa.

Acabo aquestes línies amb una justificació tal vegada innecessària: què hi fa un article com aquest en un espai que tendeix a l’anàlisi social i política? Podia haver escollit qualsevol tema dels molts que retroalimentem un dia i altre, en un cicle permanent de hàmster a la roda. Al capdavall, la informació ens arriba a doll, en aquests temps de bombardeig viral, i no hi falten temes per pentinar el gat. Però a vegades, si em perdonen, ve de gust el silenci i la pausa. I no hi ha pausa més delicada que la que emana de la millor literatura.