La tribuna

‘Adolescencia’ canvia la perspectiva

En la sèrie hi ha subjacents dos temes transversals que proposen el missatge de fons: la construcció de la masculinitat i la ‘normalitat’ del context que presenta la ficció

Un relat portat a l’extrem fa que ens interpel·lem sobre quin paper tenim, individualment i col·lectivament, com a societat adulta davant les noves generacions

3
Es llegeix en minuts
‘Adolescencia’ canvia la perspectiva

S’ha escrit molt en els darrers dies sobre la sèrie del moment. Curta i contundent Adolescència és un retrat descarnat que, al meu parer, pretén posar el focus sobre qüestions de què habitualment no es parla des d’aquesta perspectiva. Si bé parlem d’una sèrie de la qual s’han fet desenes d’anàlisis -cada petit fragment ha inspirat reflexions i s’han proposat hipòtesis sobre el fet que centra la sèrie- hi ha dos temes transversals que són vertebrals i proposen el missatge de fons. La construcció de la masculinitat i la normalitat del context que presenta la sèrie.

Solem parlar molt en els darrers temps dels discursos d’odi vinculats a la masculinitat, també en alguns espais parlem de la manosfera i, també com és habitual, solem ubicar el problema en els joves. Però la sèrie ens obliga a afrontar el llegat que estem deixant a les noves generacions i el fet que estiguem poc preocupats per conèixer-lo i per conèixer-los. L’escenari sobre el procés de construcció de la masculinitat hegemònica contemporània que es planteja es basa en la romantització i la legitimació patriarcal de temps passats en què suposadament el privilegi masculí sobre el cos de les dones estava assegurat. Aquesta performance col·lectiva que solen escenificar la majoria dels homes adults sobre les seves gestes amb/sobre les dones. Aquesta base és la llavor sobre la que la manosfera desenvolupa relats que es van filtrant com a valors aspiracionals entre els adolescents i joves homes. Alhora, l’educació en instàncies tradicionals com la família o l’institut avalen aquests missatges sovint de manera inconscient. Així, els discursos binaris de guanyador/perdedor en un món assentat en valors neoliberals s’estableixen en gran mesura a partir de les conquestes amb les dones que travessen les adolescències d’una manera generalitzada. Per tant, per primera vegada, més enllà de parlar de víctimes concretes, la sèrie centra el focus en una estructura que des de diferents instàncies legitima una realitat que ens espanta.

Notícies relacionades

Aquesta reflexió ens porta a la segona qüestió crucial. La sèrie no ens permet buscar bretxes o dreceres que ens alliberin com a societat per poc que vulguem llegir entre línies. El protagonista de 13 anys podria ser qualsevol noi de 13 anys. Si bé escodrinyant en la sèrie trobem comportaments masclistes a la família, una escola desbordada, un sistema policial que té molt recorregut de millora a l’hora d’abordar delictes d’aquest tipus amb menors, etc., en el fons dibuixa un context absolutament normalitzat. No ens podem aferrar desesperadament a una tòpica anàlisi de classe social que caigui al lloc comú de culpar els entorns socialment desafavorits, perquè no és el context que presenta la sèrie; la situació familiar -per desgràcia- no és més masclista que la mitjana de les famílies tradicionals, l’escola ens mostra una realitat de desbordament del claustre, de desmotivació i de desconeixement de quina és la realitat de les adolescències actuals que lamentablement és força habitual, entre molts altres aspectes i detalls.

Així doncs, no ens queda més remei que afrontar-nos a allò que ens pertorba. Davant d’un relat portat a l’extrem, la sèrie ens porta a mirar-nos al mirall, a interpel·lar-nos sobre quin paper tenim i volem tenir individualment però també col·lectivament com a societat adulta davant les noves generacions. En aquest punt poden coure algunes qüestions als espectadors/es en funció del moment vital i dels rols que tinguem en aquest moment a la vida -com a progenitors, com a professionals de l’educació o també dels anomenats cossos de Seguretat entre d’altres- podem sentir l’amenaça del qüestionament però crec que, si passa, és positiu. Per mi, la frase de la sèrie que concentra l’important és -sense fer espòiler- quan una persona adulta li diu a una altra en l’últim capítol "crec que estaria bé que acceptéssim que hauríem pogut fer-hi més". Perquè la frase ens porta a la responsabilitat i fuig de la culpa. Humanitza, empatitza, però alhora ens porta a la revisió.