Memòria històrica
Els deures
Les transformacions transcendents es fan amb els altres, relacionant-nos de vida a vida, gastant temps que es toquen
Arribaves després d’un llarg trajecte perquè el col·le quedava lluny. O et recollia el papa a la sortida després de mitja hora d’espera, o bé havies d’agafar dos autobusos i caminar una bona tirada. Quan éreu nens i el papa encara us recollia, alguna vegada vau ser els últims en marxar, a la vorera no quedava ningú més que el sol. Nena furiosa, et vas enfadar amb el teu pare per triganer, sense saber com de complicat que havia de ser deixar el que tingués entre mans i sortir disparat cap a l’escola que tenia un horari enutjós, intensiu es diria avui. Acabava a les 13.30, una hora formidable per a vosaltres, criminal per a un adult treballador. Ell no arribava fins després de les dues. Gràcies a aquests retards vas forjar una amistat sòlida amb aquella altra nena que, cinquanta anys després, continua sent la teva millor amiga. Uns pares impuntuals us van unir. ¿Com s’organitzaven per interrompre la jornada cada dia, recollir els fills, menjar ràpid a casa i tornar a la feina? ¿Com se sostreien als compromisos i obligacions del seu horari d’homes professionals dels anys 70? No eren les nostres mares les que ens recollien, tot i que totes dues tinguessin cotxe i conduïssin. La meva, mestressa de casa, organitzava la intendència, la de la meva amiga feia classe a la universitat. Els trajectes ens oferien un temps especial per parlar. El que s’enuncia a l’habitacle mirant per la finestreta distretament no es diu en altres parts. Quan vas ser mare ho vas saber. És un espai privilegiat d’intimitat i comunicació familiar. ¿Són conscients els enginyers d’automòbils que dissenyen confessionaris?
Entraves a casa, tiraves la cartera i l’abric. ¿Què hi ha de menjar? Cridaves. Portaves l’olor de llapis i de goma d’esborrar. De vegades, la resta de l’entrepà que no t’havies acabat a mig matí, aixafat entre els llibres i l’estoig (quina pudor). El que la mama havia preparat gairebé sempre era bo, tret d’un dia que va posar llengua estofada i tots ens vam mirar espantats (no va tornar a comprar-la). Hi havia una estona de treva, una hora en què encara el sol d’hivern estava alt. Però després començava la tortura xinesa. Des de la cartera et cridaven els quaderns xiuxiuejant: els deureees, els deureees… Com un fantasma, arrossegaves cadenes, com un pres del còmic penjava una bola negra del teu turmell.
Eres nena, eren els anys 70. A classe disfrutaves. La Marisa, la teva jove mestra, feia la classe càlida, amena. Els teus companys eren una prolongació dels teus germans, però sense les baralles. No hi havia tensions ni conflictes. Ateníeu, apreníeu. Però després a casa… ¿per què afrontar aquestes mateixes matèries era tan difícil? Odiaves els deures. Llavors els pares no s’asseien a fer-los amb vosaltres. Cadascú es responsabilitzava de les seves coses.
Notícies relacionadesTreies el llapis i el mossegaves. Divisions amb decimals, geometria, redaccions… Miraves per la finestra amb la sensació de mandra i mala consciència, sense saber que fora passaven altres coses. El teu pare acudia a reunions en les que es parlava de vagues il·legals, de sembres d’octavilles, de companys detinguts. Alguns els coneixies perquè jugaves amb els seus fills els caps de setmana. Colles de militants clandestins i advocats laboralistes amb els seus nens. Junts. Parlant. Relacionant-se. Hi havia gronxadors entre els pins. Sonaven cançons: si cantara el gallo rojo, otro gallo cantaría, y rijijí y rajajá y ríase la gente, a por el mar.
No pensaves que els grans també tenien deures. Els que s’imposaven per canviar les coses i arribar a llibertats. Ho vas recordar teixint el documental que et va encarregar Nicolás Sartorius, La conquista de la democracia. Vas recordar que fer els deures a casa era difícil i has entès que era perquè estaves sola. Fer les tasques amb companys hauria sigut millor. Perquè, si cinquanta anys després has comprès alguna cosa sobre aquell temps del qual vas ser testimoni infantil, escoltant els relats dels companys dels teus pares (el teu pare ja no t’ho pot explicar, va morir fa temps, massa) és que els canvis no tenen lloc sense relacions humanes. Les transformacions transcendents es fan amb els altres, relacionant-nos de vida a vida, gastant temps que es toquen. Ho hauríem de tenir present: fer coses junts serveix, relacionar-se, conèixer, compartir la vida dels altres serveix, tot i que tot sembli bufar en contra. (La conquista de la democracia s’emet els dijous a La2 i també està disponible a RTVE Play).
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
