María Jesús Montero

No gaire gent sap que María Jesús Montero, la vicepresidenta primera del Govern, és del Barça. Sobretot del de bàsquet. Però bé. Sabent que sempre ha estat envoltada de bètics i sevillistes té el seu mèrit. Tampoc es recorda que durant els seus temps de consellera d’Hisenda de la Junta d’Andalusia va arribar a tres acords de pressupostos amb Ciutadans. Això reforça el seu estil negociador i fins i tot que sap anar contra corrent.
Poso els seus valors per davant, els que sempre havia aparentat, per evidenciar com pot arribar a canviar un perfil polític quan les circumstàncies, o les del teu cap, t’obliguen a retorçar la realitat i acabar fent el ridícul.
Montero ja és un histrió d’ella mateixa. Ho està demostrant des de fa massa mesos. No són relliscades aïllades o casualitats, ni boutades o comentaris trets de context. Es tracta d’una manera estrident d’argumentar que fa uns anys li funcionava per cridar l’atenció mostrant seguretat, llançant un missatge atrevit i personal, però que ara els ha convertit en espais de política ridícula. La seva gràcia de Triana ja no sona divertida, com la seva opinió sobre la sentència que absol Dani Alves del delicte d’agressió sexual tampoc ho és.
Ve al cas per l’argument utilitzat durant un míting del seu partit, en què va exclamar: "Que vergonya que encara es qüestioni el testimoni d’una víctima i es digui que la presumpció d’innocència està per davant". L’expressió és textual. La textualitat li dona al periodisme una garantia de veracitat. És possible que no volgués dir exactament aquesta frase. És més, va trigar 24 hores (massa) a matisar que ella havia volgut dir que "la presumpció d’innocència no ha d’impedir que puguem expressar el nostre rebuig que de manera sistemàtica es qüestioni les dones que són víctimes d’agressions i del masclisme".
¿"Encara es qüestioni" o "no ha d’impedir"? Les idees són diferents. Vull dir que escampen un sentit diferent en una opinió. La frase "encara es qüestioni" parteix d’una ofensa. Montero està ofesa que primer sigui la presumpció d’innocència i no la víctima. D’entrada, la mateixa frase explota en qualsevol ment democràtica. Sens dubte davant una cosa tan evident, cal sospitar d’entrada. ¿O "no ha d’impedir" que entenguem que la vicepresidenta s’ha equivocat? ¿Qüestionem o impedim?
Notícies relacionadesCert que estic fent trampa i introduint el debat en un disbarat, però les imatges mostren que Montero estava alienada, i que va caure en la trampa dels arguments que el feminisme radical ha acabat portant al redactat de la sentència d’Alves, decidida per la unanimitat d’un tribunal format per tres dones i un home, tots progressistes, i avalada per les set associacions de jutges i fiscals, o sigui totes.
El suport a les víctimes per abús, assetjament, fustigació, agressió o violació sexual ha de ser total, però les persones són innocents fins que es demostri el contrari, com regeix l’article 24.2 de la Constitució.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.