La relliscada
Martingales immobiliàries
Prometen diners a qui els proporcioni la xivatada d’una propietat a la venda
Sempre cal sospitar de qui porta a sobre roba informal pel valor del teu sou d’un mes
Si és que has de riure. Enganxat a l’eixugaparabrises, un altre foli amb l’anunci escrit a mà d’una particular que busca pis a la teva zona, absteniu-vos immobiliàries. No li importa buidar-lo si està ple de mobles, no li importa que el seu estat de conservació sigui horrible, pot esperar si allotja un inquilí. Carai, sí que està desesperada, la pobrissona. El veí n’ha recollit un altre d’igual de la bústia. "Quin paper més bo es gasten els particulars. Aquest gramatge és de fullet, almenys. I està imprès, no fotocopiat". Pocs propietaris picaran l’ham, la majoria van escarmentats. És el que té viure en un barri pel qual passen els estrangers mirant cap amunt, calibrant, i et fan fotos mentre estens la roba. Saps positivament que si contestes a aquest anunci et surt una immobiliària que et posa al seu arxivador, zas. Així és com cacen clients que podrien efectuar una compravenda sense intermediaris, però no els corre pressa. Si no vens avui, ja vendràs demà. Ells planten la llavor de la possibilitat d’una mudança innecessària però rendible. Quan et fan una oferta te la penses i qui sap. Darrere d’"absteniu-vos immobiliàries" s’amaguen immobiliàries que desitgen fer aflorar propietats buides que no estan al mercat.
"¿Parles anglès?", pregunta una parella en xandall amb daurats i amb ulleres de marca. "No". Els nens et critiquen que cada dia ets més estúpid, ja ni vols ajudar uns turistes que potser s’han perdut. No s’han perdut. Impossible extraviar-se amb aquests telèfons que porten. Dies enrere vas entaular conversa amb un jove molt maco que rondava casa teva. Havia sentit que es venia una vivenda al teu bloc i et va demanar el contacte de la propietat. No volia passar per comissionistes, millor persona a persona. Buscava la llar dels seus somnis per a la seva família i demanava referències de si el barri és tranquil, si és difícil aparcar, si hi ha escoles a prop... Després de l’esforç sobrehumà de respondre-li en l’idioma de Shakespeare va resultar ser un agent immobiliari que buscava fer-li mal a la competència. Quina picardia es gasten. Sempre cal sospitar de qui porta a sobre roba informal pel valor del teu sou d’un mes. I de passada de tothom: les immobiliàries prometen diners comptants a qui els proporcioni la xivatada d’una propietat que pugui posar-se a la venda. Treball en xarxa. Com més ulls i orelles, millor.
A uns amics els van deixar a la bústia la invitació a una xerrada sobre arqueologia local. L’organitzava la immobiliària de la seva zona, un barri gentrificat del centre de Palma en el qual resisteixen quatre indígenes valents com en el llogarret gal d’Astèrix, assetjats pel turisme i les terrasses sorolloses. Després de la conferència, cafetó i una estona de posada en comú, coneixem-nos, que compartim veïnat. Com els antics manters que s’emportaven dotzenes de jubilats d’excursió amb autobús per després vendre’ls els seus productes (sovint mantes caríssimes, d’allà el seu nom), aquí es busca informació de primera mà. De cases buides, herències acabades de rebre, propietats de diversos membres d’una família que es pugui ajudar amb la paperassa, un conegut meu es muda, un altre busca una vivenda més petita. Deixa casa teva a les seves mans. Cal ajudar tants europeus rics a trobar el seu somni... El seu somni, el nostre malson.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
