La samarreta de la vicepresidenta

Treballar menys, viure millor és el lema aspiracional de la iniciativa del Ministeri de Treball i Economia social per a la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores setmanals sense retallada salarial. La reducció de la jornada és un cavall de batalla de l’esquerra no només a Espanya, sinó també a Europa, i és objecte d’un debat molt encès. És una qüestió important, en la qual interactuen temes vitals com la productivitat, els salaris, la viabilitat de les empreses, la necessitat de la conciliació i fins i tot el dret a disfrutar d’una vida plena. És legítim que es plantegi i es discuteixi, sobretot en una societat com l’espanyola, amb bretxes salarials i problemes de productivitat gairebé congènits en la seva economia.

És més que discutible que un tema tan transcendent es redueixi a lemes tan discutibles com Treballar menys, viure millor. És evident que es tracta d’un ganxo de màrqueting, ideal per viralitzar a les xarxes socials, en què la idea que cap en una frase és millor que la que ocupa un paràgraf. A més, és coneguda de sobres l’afecte que té l’esquerra de l’esquerra per les samarretes amb missatge, així que s’entén que algú pensés que era una bona idea imprimir el lema en un tros de tela.

A les contraindicacions sembla que no li van donar importància. Als portaveus de la dreta el lema en qüestió els posa amb safata la possibilitat de banalitzar com a pueril no ja el missatge sinó la iniciativa mateixa de reducció de la jornada de treball. La poden presentar com una aspiració naïf, allunyada de la realitat, en uns temps en què els aranzels de Donald Trump, la situació geopolítica i els desafiaments imminents exigeixen més discursos èpics a la manera de "sang, esforç, llàgrimes i suor" que no pas el relax del dolce far niente. No és el que implica la reducció de la jornada laboral, però la samarreta simplifica tant el missatge que obre la porta a les crítiques exagerades.

El més problemàtic del lema, en qualsevol cas, és que contribueix al descrèdit del treball, l’esforç i el sacrifici en un moment en què, en alguns àmbits, com per exemple l’educatiu, s’alcen veus que alerten de les conseqüències negatives que comporta la pèrdua, l’abandonament o la relativització d’aquests valors. En l’entorn educatiu el debat fa temps que és present: les tendències pedagògiques en voga prioritzen altres capacitats i competències. Els pares d’avui, educats generacionalment a l’EGB, acostumats a la memorització i a un discurs que enaltia l’ascensor social mitjançant l’esforç i el mèrit, troben a faltar una presència més gran i un elogi del fet de treballar de valent.

Notícies relacionades

El dia en què una dona sigui papa

¿I els dels peus?

En l’àmbit laboral, treballadors que volten la quarantena i la cinquantena assenyalen els més joves perquè consideren el seu compromís més enllà de la jornada laboral generacionalment discutible. En segons quines converses, les jornades interminables i la devoció per la feina es consideren rèmores del passat, actituds tòxiques, coses de boomers. En aquesta bretxa insisteix la samarreta de Díaz.

La desigualtat salarial, la conciliació i les condicions de feina dignes sens dubte s’han d’abordar. També s’ha de tractar la durada de la jornada laboral. Però no sembla la millor de les idees banalitzar amb lemes fàcils el treball, l’esforç i el sacrifici quan, per moltes xacres que presenti l’ascensor social, la meritocràcia continua sent la millor via cap a la qualitat de vida per al que antigament l’esquerra en les seves múltiples versions anomenava la classe treballadora, un concepte que sembla que avui a alguns els sembla antiquat.