Suposo que sí
Cory Booker, senador demòcrata per Nova Jersey, va pujar a la tribuna del Senat dels Estats Units i va parlar –el que mai s’havia vist– durant vint-i-cinc hores i cinc minuts. En aquell temps no es va asseure, no va sortir a menjar, no va utilitzar el lavabo. Múltiple miracle. Dos dies abans, molt lluny d’allà, jo vaig anar a recollir la meva filla a l’escola, a la tarda, i després de llançar-li una bateria de senzilles preguntes –què tal el dia, què tal l’examen de ciències naturals, què tal la presentació del treball sobre Letònia– va reduir totes les seves respostes a un letal "suposo que bé". Em fascinen sempre aquestes dues maneres de tractar amb els altres: la de la gent que parla molt, que omple la conversa sense parar, i la de la gent que, en realitat, la buida i ho redueix tot a una sentència, que ni tan sols ha de quedar clar què significa, com quan dius "suposo que sí". Em sembla tan difícil una maniobra com l’altra.
No cal dir que Cory Booker va passar a la història. Ningú es va dirigir durant tantes hores al Senat. L’anterior rècord l’ostentava des de feia 68 anys un segregacionista de Carolina del Sud que va parlar durant 24 hores seguides, gesta que tampoc va estar malament, per intentar bloquejar la legislació de drets civils. Tots els temes que Booker va tractar es poden resumir en un: la necessitat i combatre les polítiques de Trump, que des que ha arribat per segona vegada a la presidència ha arraconat el partit demòcrata al racó de la insignificança. En el fons, el senador per Nova Jersey simplement va intentar deslliurar el seu partit del no-res en el qual està enredat. Va triar el camí de la pesadesa. Perquè algú que parla no 24, sinó una hora sense parar, és i serà una pesada. Sap greu dir-ho, però una persona pesada mai té raó. Comença a perdre-la després dels primers 30 minuts.
Notícies relacionadesEm quedo amb la sobrietat, la penúria, potser la insubstancialitat d’un "suposo que sí", amb què no dius res, o no vols dir-ho a propòsit, o no et ve de gust en aquell moment, i amb què vés a saber si es demostra el que sostenia Georges Simenon quan deia que el problema de la comunicació, tot i ser diversos milers de milions de persones, de la comunicació completa, és que és absolutament impossible entre dues persones, i això resulta un dels temes tràgics més importants de la humanitat.
No dic que parlar molt sigui dolent, però potser parlar menys sigui millor. I s’acaba abans. Explicar-ho tot condueix a l’avorriment, a la falta total de misteri, a l’aniquilació. Entenc què va portar el senador Booker a donar aquella llarga peroració: la desesperació, fins i tot la fe absoluta en la democràcia que el seu Govern, amb el seu president al capdavant, està espatllant. Va ser molt valent, fins i tot un heroi, perquè ara s’exposa a la revenja que Trump i el seus voldran cobrar-se. Tot això –aplaudiments– va ser Cory Booker. Ara bé, ho va ser a costa de ser un pesat. ¿Va valer la pena? Suposo que sí. Al cap i a la fi, podria haver continuat parlant. Ben pensat, va tenir la deferència de parar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
