L’aprenent despietat

Totes les escenes que hi protagonitza, vestit per un altre actor que fa el seu paper com si s’hagués ficat a la seva pell i al seu cap, són molt semblants a les que ara protagonitza com a president de la més important instància de la terra, els EUA.

Quan va prendre possessió del seu estat actual en la magistratura del país, va insultar de cara els que havien sigut els seus antecessors. Només Clinton, dels que eren allà, va gosar riure’s d’ell, com si fos en un circ o com si es trobés davant una escena de The apprentice.

Els insults proferits pel president acabat d’elegir van ser de diferent calibre, però cap va ser pietós. Els tenia allà, al costat o darrere, i de cap d’ells, dels recents que havien perdut les eleccions o dels quals al llarg dels anys van manar a la Casa Blanca, li va merèixer clemència o paraula digna de qui rep un mandat i no sap si després necessitarà ajuda.

Ell és un nom nascut per manar, com si fos davant d’un mirall que després li regalarà al seu pare i la seva mare perquè, des del més enllà de la història, s’assabentin de què valia el seu fill.

Després d’aquella onerosa presa de possessió van venir les successives exhibicions de plomes estilogràfiques que va anar regalant amb la displicència que allà va assajar per arribar al que ha sigut el seu insult mundial més gran, el que porta els països, Europa entre ells, a caure sota el mandat econòmic de semblant ésser humà.

Aquest home, elegit per manar sobre el seu país, mana ara, això vol, sobre les raons, i ho fa des del despotisme. Ha cedit moltes de les bravates en éssers del seu tipus, com Elon Musk, a qui sembla que se li enfosqueix el futur polític i fins i tot multimilionari, i ha fet dels seus discursos (com l’últim) un assaig general, i brutal, contra els països l’estima dels quals rebaixa com si ell fos l’amo del riure amb què presidirà la destrucció econòmica dels seus enemics.

El seu vicepresident ja li va anar amb l’encàrrec a Europa, i el famós amo d’automòbils va venir també a aquest continent per associar-se, entre rialles i rialles, amb la ultradreta alemanya, que ja se sap què vol: tocar a la porta del feixisme, posar-se en mans del passat per fregar amb els dits la destrucció de l’estat del benestar i per fer del malestar la seva manera de trencar el futur.

El vaig escoltar i el vaig veure mirar aquesta vegada que ha fet apologia de l’apocalipsi del món. Espanya va patir durant anys a sàtrapes així, que declaraven el seu amor a la pàtria com a únic argument per seguir en el poder.

Ara, aquest país, que és una democràcia, està sent perseguit per les mateixes amenaces que Europa pateix, ja que som Europa, un país sencer, aquell amb el qual somiaven Semprún i els que van lluitar contra els quals es van alçar contra Hitler, a Espanya també.

Aquest és un moment que no té tant a veure amb l’economia com amb la política i amb l’avenir dels nens, dels joves, de la vida. L’enganyifa econòmica és un argument d’aquest alumne de Nixon per posar en marxa una lenta destrucció de l’ànim del món. Ja no hi ha personatges del talent de Kissinger, però al món en què mana Trump no importen la diplomàcia o la hipocresia: ell va de cara, a trencar, amb un decret, o amb milers de decrets, el que ell vulgui que sigui la magnitud de la demolició.

Notícies relacionades

Transformant realitats amb el màrqueting digital

Una altra polarització és possible

En aquesta pel·lícula, The apprentice, s’hi exposa l’origen de Trump, la seva baralla amb el seu pare, el seu menyspreu cap a la mare, les advertències que aquesta li feia sobre els seus excessos, les seves traïcions als que van ser els seus mentors, sobretot als que li van ensenyar a destruir amb mentides els seus socis o els seus competidors.

No és l’economia, és la moral. El món és davant d’una figura que desdenya la moral, la malgasta. Exhibeix una gran ignorància. Es basa en una mentalitat simple. Aplica l’arrogància del ric. Exhibeix arrogància. Porta, des de petit, els complexos d’una infància i d’una adolescència marcades pel menyspreu familiar. Ara, aquell aprenent despietat està a la seva pròpia salsa.