Una primavera antipolítica
Fins i tot si una estratègia proteccionista estigués justificada, així com ha fet Trump desbarata la naturalesa de la finalitat desitjada. En el món d’ara, on un esternut digital pot provocar allaus globals, té contraefectes incalculables anar d’aquí d’allà com un elefant a la botiga de plats i olles. Amb Trump tenim que possiblement li agrada fer destrosses de porcellana fina. A primera vista, res no queda dempeus de bombardejar amb aranzels un ordre mundial que està en ple atac d’asma. Només va quedant pista d’aterratge per a l’antipolítica.
Llargs anys de negociacions laberíntiques ens han dut a una Organització Mundial del Comerç que una ordre executiva de Trump ha llençat a la paperera. Per efecte de reacció es constituiran aliances regionals fins ara impensables, especialment a l’àrea d’Àsia. A la vella Europa, el desconcert augmenta, sense pausa, amb molta incertesa, sense saber amb exactitud què es proposa Trump. Davant la negociació només val el decret imperial, amb plomall de Silicon Valley i escut de les muntanyes Apalatxes.
Ser aliat dels Estats Units ja no serà el mateix. És cert que el secretari d’Estat, Marco Rubio, afirma que Washington segueix creient en l’OTAN, però també hem vist el president nord-americà proclamar la rapacitat i l’engany dels seus aliats de sempre. Potser és el president que més ha insultat els socis de sempre dels Estats Units. Com a reacció, un nou ordre comercial en què la Unió Europea es tirés als braços de la Xina no és la millor de les iniciatives, encara que tot és possible. Alhora, poden la Xina, el Japó i Corea del Sud crear una àrea comercial conjunta? Tampoc no és un impossible perquè el que va ser l’Organització Mundial del Comerç va camí d’acabar en un d’aquells cementiris per a vaixells vells i desballestats.
Trump, com ja va expressar al seu manual sobre l’art del deal, ha obert l’ampolla màgica de l’antipolítica i no som en les mil i una nits. A la cruïlla entre el món industrial i el món postindustrial, el trumpisme s’ha posat del costat dels gilets jaunes, omplint autocars amb treballadors de l’acer perquè l’aplaudeixin al Jardí dels Rosers.
Vet aquí con estan les borses, amb plor i cruixir de dents. No sembla la manera més adequada de reordenar la globalització. Poques vegades l’antipolítica va tenir un manà millor. Una cosa és espavilar socis endormiscats pel consens –com de vegades és la Unió Europea– i una altra llençar l’aigua de la banyera amb el nadó a dins.
Ara es constata que des dels seus anys com a inversor immobiliari sempre va mantenir com a norma el profit de la mentida però fins i tot per mentir s’han de respectar unes formes. En cas contrari, com veiem, es deslegitima la política i això és antipolítica. Mentrestant, la Xina avança en intel·ligència artificial i Putin segueix a Ucraïna, fregant-se les mans.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
