¿Amic o enemic?

Els Estats Units han declarat una guerra comercial a mig món que recorda la que va posar dempeus el 1929 (aranzel Mott Hawkeye) amb desastroses conseqüències, perquè va agreujar els efectes de la depressió mundial, tot i que un miler d’economistes van escriure al president Hoover per demanar-li que ho vetés. La situació no és avui comparable perquè, afortunadament, no estem en recessió, tot i que els actuals aranzels arrisquin a provocar-la, al reduir el comerç mundial i el creixement de l’economia. Alguns economistes prediuen que els Estats Units tenen fins a un 40% de possibilitats d’entrar en recessió, cosa que no sembla preocupar el president, que afirma que el que ha posat en marxa és "tan gran", que val la pena fer alguns sacrificis temporals per impedir que tothom s’aprofiti dels americans. Això diu. Segons la meva opinió, tots en sortirem perdent i seran precisament els americans els primers en notar-ho, tot i que potser els compensi l’estúpid orgull nacionalista de saber que estan marcant la marxa econòmica del planeta… Tot i que sigui en sentit contrari al desitjable.

Als altres també ens pot fastiguejar bastant i, en el cas d’Europa, a part dels aranzels sobre l’acer i l’alumini que ja estaven abans, ens poden fer mal els que afecten les medicines, els productes agrícoles, la maquinària i els cotxes, que Espanya no exporta directament als EUA tot i que produeix moltes peces per als que exporta Alemanya i que també es veuran afectades. En tot cas, com que el nostre país té un dèficit comercial de 10.000 milions de dòlars amb els EUA, els aranzels tindran un impacte reduït i estimable tan sols en un parell de dècimes de PIB, que també fa ràbia veure esfumar-se perquè costa molt de guanyar. Una altra cosa és que els aranzels puguin, eventualment, fer molt mal a sectors concrets com el de l’oli d’oliva o el del vi, que necessitaran suports estatals, i és encoratjador que, per una vegada, el PSOE i el PP semblin disposats a anar de la mà. És una bona notícia que tant de bo s’estengui a altres àmbits. Al cap i a la fi, somiar és gratis.

Els aranzels també ens afectaran si el comerç mundial se’n ressent i disminueix el creixement, i per això és important que els europeus ens mantinguem units. No hem d’amenaçar públicament Trump, que és una cosa que no suporta, i hem de ser cauts i alhora ferms en la nostra resposta, perquè tot i que tenim un superàvit comercial amb els Estats Units de més de 250.000 milions de dòlars, també tenim un dèficit en serveis de ni més ni menys que el 0,4% del PIB americà, i per aquí, sense crits ni estridències, podem començar a pressionar-los.

Notícies relacionades

Oblits i mitges veritats

Por escènica del PSOE al PP (i viceversa)

Els Estats Units semblen disposats a posar fi al món que van contribuir a crear i a mantenir des de 1945, que ens ha donat bastanta pau i un creixement econòmic sense igual. I el mateix fan amb l’OTAN, respecte la qual volen redefinir la missió i les funcions sobre la base que els europeus paguem més i ells disminueixin el seu compromís militar, especialment posant en dubte l’automatisme del seu famós article cinc de defensa a aquells socis que no contribueixin a un manteniment mínim de l’Aliança, com és el nostre cas.

Es prepara així una tempesta perfecta: els aranzels de Trump poden augmentar els problemes de creixement econòmic i inflació, al mateix temps que se’ns exigeix un esforç suplementari en Defensa que, diguin el que diguin els polítics, passarà per augmentar impostos i/o restringir serveis socials. Alguns de més honestos, com el britànic Starmer, ja ho han reconegut. I això donarà ales a la ultradreta adoradora de Trump, que no para de créixer, i a la ultraesquerra partidària d’un pacifisme ingenu i suïcida. Tot això és una pèssima notícia, perquè farà més difícil la integració europea que necessitem per sobreviure en la geopolítica.