Editorial

L’alternativa xinesa

La relació amb el gegant asiàtic és l’única que pot compensar el xoc aranzelari amb els EUA

2
Es llegeix en minuts
L’alternativa xinesa

Xinhua News / Europa Press

Pedro Sánchez es disposa a viatjar a la Xina per tercer any consecutiu en unes condicions radicalment diferents de les que es van donar en les seves visites anteriors del 2023 i 2024. En un clima de màxima incertesa en el comerç mundial provocada per la política aranzelària de Donald Trump, quan el comportament de les borses encara no toca fons, s’engrandeixen les perspectives de recessió, es deprecia el dòlar i s’abarateix el petroli, el contacte amb Pequín és una necessitat. L’economia xinesa representa el 17% del PIB mundial, és l’única amb capacitat de resposta autònoma i immediata al càstig aranzelari –ha reaccionat amb el mateix gravamen del 34% que el que ha imposat la Casa Blanca a les seves exportacions amb destí als Estats Units– i està desitjosa de ressuscitar el seu vell projecte de la nova ruta de la seda, acollit amb molts recels a gairebé tot Europa fins a data recent.

Amb aquestes dades n’hi ha prou per arribar a la conclusió que, en la recerca d’alternatives al xoc aranzelari de Trump, els intercanvis amb la Xina són dels pocs que poden tenir un efecte parcialment pal·liatiu de la previsible caiguda de les exportacions als Estats Units –l’Índia i els països de Mercosur tenen economies visiblement menys dinàmiques– i de l’impacte en l’economia espanyola. Bé és cert que la Xina arrossega els seus propis problemes interns en alguns sectors com l’immobiliari i la banca, però necessita, al seu torn, obrir nous fronts de negoci. En tot cas, està en condicions de preservar moltes cadenes de subministraments i de diversificar-les amb garanties.

Pendent tot de la resposta que donin els EUA a la proposta europea d’establir mútuament un aranzel zero, el resultat final del viatge a la Xina dependrà en gran manera de la capacitat europea d’articular una resposta unitària. Perquè, sense unitat i amb una unitat precària, la posició de cada soci europeu es debilitarà. I en aquest sentit no deixa de ser preocupant la posició d’Itàlia, que reclama dosis complementàries de prudència a la resposta europea perquè, en última instància, el moviment de Trump té un component ideològic no gaire allunyat del de Giorgia Meloni. I això és tant com dir que un excés de matisos i excepcions en la reacció europea pot afectar la seva eficàcia.

És desitjable també que prevalgui el sentit d’Estat en els dos grans partits espanyols perquè no converteixin aquest viatge i les iniciatives ja conegudes en episodis contaminats per l’habitual clima enrarit. Si la falta d’unitat europea pot ser nociva perquè la reacció de la Unió sigui efectiva, la falta d’acord essencial entre el PSOE i el PP pot ser lesiva perquè les gestions en curs donin resultat. És sabut que res podrà pal·liar del tot l’erosió del comerç mundial, pel pes dels intercanvis dels Estats Units amb Europa, en general, i amb Espanya, en particular. Però la unitat ho pot suavitzar en la mesura que tothom remi en la mateixa direcció i es protegeixin els interessos dels agents socials perquè la crisi desencadenada repercuteixi el mínim possible en la vida quotidiana dels ciutadans.