Oblits i mitges veritats

Uns arbres enormes (desinversió, execució mínima i dolorosa, centralisme d’Adif i Renfe...) amaguen un bosc d’incerteses

3
Es llegeix en minuts
Oblits i mitges veritats

Anys enrere va haver-hi qui vaticinà la magnitud de la penyora que tard o d’hora comportaria que els governs espanyols haguessin decidit supeditar el sistema ferroviari convencional a l’alta velocitat. Com que foren veus que predicaren en el desert, la situació actual hauria de fer caure la cara de vergonya als qui durant dècades havien estat capaços de dedicar el 90% dels recursos destinats al sistema ferroviari a una alta velocitat utilitzada només pel 10% del nombre total de persones usuàries del tren.

El fet, però, és que en el marc mental dels responsables del Ministeri de Foment només hi havia hagut espai per a l’equació AVE igual modernitat. Altres consideracions relacionades amb la necessitat d’encarar, per exemple, el previsible col·lapse de les línies costaneres provocat per la creixent demanda de mobilitat conseqüència dels canvis demogràfics i el trànsit de mercaderies mai no van ser tingudes en compte. I com a prova, els Pressupostos de l’Estat, que ignoraven l’equitat social en donar per fet que l’assoliment de la pretesa modernitat havia de recaure sobre les espatlles de les classes populars.

S’entén, doncs, que s’arribés a folkloritzar les posicions divergents (recordeu com s’havia intentat desmerèixer l’admirable tossuderia en pro de Rodalies de Joan Herrera quan exercia de diputat) o s’incomplissin, tal com va fer el govern de Rodríguez Zapatero i encara més el de Mariano Rajoy, els acords d’inversió establerts amb Esquerra i ICV per dur a terme el traspàs efectiu de la gestió.

Una transferència que mai no es completà pel que fa a infraestructura ni s’hi aportaren els recursos econòmics compromesos. De fet, avui dia, encara no han arribat tots els diners que permetrien afirmar que allò compromès el 2009 i el 2010 s’ha acomplert. Una situació tan inversemblant que va fer callar fa poc dies Pere Macias, incapaç de trobar-hi una explicació, malgrat afirmar que tot estava lligat des del novembre del 2021. Val a dir que, bo i coneixent la personalitat seriosa de l’actual responsable del Pla Rodalies a Catalunya nomenat pel Govern espanyol i recordant com havia coincidit amb ell a reprovar des dels escons del congrés la ministra Magdalena Álvarez (esdevinguda la Joana d’Arc de l’alta velocitat), no li deu ser fàcil haver de fer ara aquest paper.

En tot cas, uns arbres enormes (desinversió, execució mínima i dolorosa en comparar-la amb la de Cercanías Madrid, corporativisme ideològic dels treballadors que ultrapassa els legítims drets laborals, centralisme d’ADIF i RENFE, menyspreu del concepte servei públic...) amaguen un bosc d’incerteses. Cert és que en els propers anys el què, el com i la intensitat del procés del traspàs de Rodalies es convertiran en ham per a la configuració d’aliances parlamentàries. Com cert és que les forces polítiques sortiran reforçades o malparades de com d’integral acabi essent l’assumpció de la competència per part de la Generalitat.

No obstant, caldria fer esment del que no aparegué en la sessió monogràfica del Parlament celebrada fa unes setmanes. Perquè tant la consellera reprovada com els qui instaren la reprovació optaren per no denunciar que bona part de les inversions estan orientades cap al trànsit de mercaderies i no a la mobilitat de les persones. Vet aquí la injustícia que representa que la ciutadania que de dilluns a divendres circula amunt i avall per tal de poder anar a vendre la força de treball, ja prou damnificada pels anys passats de prioritat absoluta de l’alta velocitat, en l’actualitat hagi d’entomar un nou pagament amb temps de vida a afegir a la jornada laboral: la factura de la transició ecològica mandatada per la UE a canvi que el Govern espanyol es vegi alliberat d’implementar la vinyeta per al manteniment d’autopistes i autovies.

I com a prova, l’exemple de les obres endegades a Sant Vicenç de Calders, que una vegada enllestides possibilitaran la circulació d’un nombre encara menor de trens en hora punta en no assumir-se la construcció del bypass que eviti l’entrada dels trens de mercaderies a la "platja" de vies o no haver-ne previst la reforma en la seva totalitat per impedir un embús en el corredor del mediterrani.

Notícies relacionades

Com afirmava fa uns dies Anna Gómez, portaveu de la plataforma ciutadana Dignitat a les Vies: "els usuaris paguem una vegada més els plats trencats de les males decisions, les d’abans i les d’ara, i a sobre volen que els donem les gràcies".

En definitiva, classes populars, classe obrera, món del treball que fan reviure la dita popular del "cornuts i pagar el beure".