Els morts ens sobreviuen

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

11 d’abril del 2025. 00:10

0 Comentaris

fcosculluela26812078 barcelona barcelones 21 10 2010 barcelona inaguracion160623141412

Els morts ens sobreviuen. No envelleixen. Es queden ancorats a l’edat en què van morir, eternament. Nens, joves, adults o més vells. Deixen de complir anys. Tots. Nosaltres, no. Carreguem amb els nostres, el temps que va transcorrent, i també, les absències, de les quals estem fets, també la vida, passada, present i futura, en la qual els difunts continuen vivint, ens acompanyen, sense pansir-se, sí el seu record. Penso en el bonic final d’Els morts, el conte amb què James Joyce tanca Dublineses; el llegeixo, traduït per Guillermo Cabrera Infante: "La seva ànima queia lenta en l’entreson al sentir caure la neu lleu sobre l’univers i caure lleu la neu, com el descens del seu últim ocàs, sobre tots els vius i sobre els morts". O en aquest altre relat, de Flannery O’Connor, Más pobre que un muerto, imposible: "El món es va crear per als morts. Pensa en tots els morts que hi ha –va dir, i després, com si hagués concebut la resposta a totes les insolències, va afegir–: ¡Els morts són un milió de vegades més que els vius i el temps que els morts passen morts és un milió de vegades més que el temps que els vius passen vius!". I fins i tot a Alguien camina sobre tu tumba, els viatges a cementiris de Mariana Enriquez, on l’argentina es confessa enamorada dels cementiris. Ho entenc. L’entenc. A mi em reconforten. No és estranyesa, ni por o inquietud, el que sento passejant entre les sepultures. És una altra sensació, d’alleujament, companyia, les seves vides detingudes s’entrecreuen amb la meva, sabent que la tarda, amb el seu crepuscle, cau per a tothom, com la neu al conte de Joyce. Això vaig voler dir a la meva germana fa un parell d’anys, quan el meu nebot Rodrigo, que llavors en tindria quatre, ens va acompanyar a deixar flors al panteó on està enterrada la nostra mare i, de camí, va anar llegint, en veu alta, els noms esculpits a les tombes que s’anava trobant. Estava aprenent a llegir i aquelles eren lletres que formaven paraules, res més, tot i que va preguntar qui eren les persones de les fotos que hi havia en algunes làpides, per què eren allà. Jo vaig voler dir-li, explicar-li, donar-los identitat a tots aquests morts. Igual que ara, per exemple, li parlaria, ho estic fent, del Cementiri dels anònims de Viena. El seu origen es remunta a 1854, quan es va sepultar en aquest lloc de la ciutat austríaca un cadàver desconegut a qui les aigües del Danubi havien portat fins allà. No va ser l’únic. Els remolins i els corrents que es concentren a aquesta altura del riu conduïen sense parar a aquest punt exacte del curs fluvial cossos de persones ofegades. Totes elles, moltes, la majoria, sense nom, van ser enterrades en aquest improvisat cementiri que, l’any 1900, va succeir un altre just al costat, l’actual, per evitar les freqüents inundacions que negaven el terreny, com si l’aigua volgués recuperar els seus morts. Allà jeuen més d’un centenar de cadàvers, la meitat sense nom, suïcides, assassinats, víctimes tretes del Danubi. Com aquella nena que va deixar de complir anys als 13. No va envellir. Sobre ella continua caient "lleu la neu, com el descens del seu últim ocàs". Ens sobreviuen, eternament, els morts.