Maltractant el globus

Avui apuja els aranzels a tots els països del planeta, inclosos aquells territoris sense habitants humans, i quan els mercats entren en pànic, per descomptat també els del seu país, doncs els paralitza una estoneta, fins que li vingui de gust donar-li una altra puntada de peu a la pilota. Cap guionista de ficció distòpica hauria imaginat una cosa similar. Ni el mateix Chaplin a El gran dictador. ¿A qui se li hauria acudit la posada en escena al roserar de la Casa Blanca amb les pissarres del menú aranzelari a la mà, o els grollers comentaris contra els que prefereixen negociar abans que entrar en la guerra comercial, o aquests aires de fatxenderia amb la Xina? Seria còmic si no fos tan greu. Però encara queda alguna esperança. Que s’avorreixi de la joguina i l’abandoni en una cantonada o, millor encara, que quedi algú amb poder polític o financer als Estats Units que sigui capaç de parar-li els peus. O la ciutadania, la pròpia i la mundial. L’optimisme és un acte de la voluntat i convé conservar les dues coses, optimisme i voluntat, per frenar els que amenacen la democràcia i les conquestes socials i civils.