El nou ordre mundial

Amb Donald Trump de nou a la presidència dels Estats Units, la seva bateria de mesures aranzelàries pròpies del segle XIX provoquen no només una crisi comercial global, sinó també una profunda transformació de l’ordre mundial. El que està en joc és el lideratge global. Amb aquest gir proteccionista, els Estats Units poden acabar accelerant la seva pròpia pèrdua d’influència econòmica i geopolítica. El lideratge xinès previst per a la propera dècada, podria arribar força abans del que s’esperava. Mentre Trump aixeca murs comercials, la Xina continua teixint aliances, invertint en innovació i ampliant la seva esfera d’influència a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Les polítiques de Trump recorden el que Carlo Maria Cipolla definia com una de les formes més pures d’estupidesa: aquella que segueix la lògica del "jo perdo i tu perds". És a dir, prendre decisions que perjudiquen els altres, però també a un mateix. És exactament el que està fent Trump: perjudica la Xina i la resta del món, sí, però també els consumidors i empreses nord-americanes.

Davant aquest nou context, podem anticipar tres escenaris. El primer és el d’una escalada proteccionista generalitzada. Si Trump no recula, veurem una guerra comercial a gran escala que trencarà cadenes de subministrament, reduirà el comerç mundial i augmentarà la inestabilitat global. Els Estats Units podrien experimentar un repunt industrial a curt termini, però a mitjà i llarg termini patiran inflació, pèrdua de competitivitat i aïllament. La Xina s’adaptarà, com ha fet sempre, accelerant la seva autonomia tecnològica i reforçant vincles amb els països emergents. Rússia seguirà operant al marge d’Occident, però amb més marge. ¿I Europa? Patirà si no actua amb rapidesa i unitat. Per a la ciutadania, aquest escenari es traduiria en preus més alts, menys llocs de treball i una incertesa creixent.

El segon escenari és el d’una desglobalització controlada. Els aranzels es mantenen parcialment, però les empreses i governs adapten les seves estratègies amb una relocalització intel·ligent de sectors estratègics, diversificació de proveïdors i reforç del comerç regional. Aquest escenari permetria als Estats Units recuperar part de la seva base industrial sense trencar del tot amb el comerç global. La Xina, per la seva banda, continuaria la seva expansió, però amb més focus en el mercat intern. Europa tindria una finestra d’oportunitat per reforçar la seva autonomia estratègica, sempre que actuï amb determinació i visió conjunta.

Notícies relacionades

Barcelona: sobreviure a l’èxit

L’esquerra fragmentada

I hi ha un tercer escenari, el més ambiciós però també el més esperançador: una reacció europea decidida i valenta. Davant de l’aïllacionisme nord-americà i l’ascens de la Xina, la Unió Europea té l’oportunitat d’esdevenir un tercer pol de lideratge global. Per fer-ho, caldria avançar cap a una integració més profunda: amb una política industrial i tecnològica comuna, una capacitat fiscal pròpia, una aposta ferma per la innovació i un rol més actiu en política exterior. En aquest escenari, Europa no només resistiria: esdevindria protagonista. I nosaltres podem jugar un paper clau, com a pont amb Amèrica Llatina i com a líder en sectors com el turisme, les renovables, l’economia blava i l’agroalimentació tecnològica. Per a la gent, això es traduiria en més estabilitat, ocupació i qualitat de vida.

Ara com ara, l’escenari més probable sembla una combinació entre l’escalada proteccionista i la desglobalització controlada. Tot dependrà de si Europa vol jugar fort o quedar-se mirant com el món es reconfigura. Si volem garantir la competitivitat, la seguretat i el benestar futur, cal més Europa, no menys.