Guerra aranzelària
Pedro Sánchez juga a ping-pong
Richard Nixon, gràcies als auspicis del seu conseller de seguretat nacional, Henry Kissinger, va iniciar el 1971 el procés per iniciar relacions amb una de les dictadures més sagnants de la història: la Xina comunista de Mao Zedong. Una trobada en el campionat del món de tennis de taula al Japó entre un nord-americà i un xinès va iniciar, de manera aparentment fortuïta, la batejada com a diplomàcia del ping-pong. Començava l’obertura tímida del, llavors, conegut com a gegant adormit. Per als Estats Units, la Xina podia convertir-se en un aliat especial en aquell món bipolar de la guerra freda. A pesar de compartir ideologia, les relacions de l’extinta Unió Soviètica amb aquest país no eren bones. La resta de la història ja es coneix. Arran de la mort de Mao, l’ascens al poder de Deng Xiaoping va iniciar l’autèntic salt endavant de la Xina, que es va convertir en cinquanta anys en la gran potència econòmica i nuclear que avui és.
Des de l’empresa de transport asturiana Alsa fins a les d’alimentació Agrolimen i Chupa Chups, la gradual obertura de l’economia xinesa va generar els primers interessos d’Espanya per aquell naixent mercat en els anys vuitanta i noranta. Acadèmics com el professor de l’IESE Pedro Nueno van ser pioners en l’establiment de les primeres relacions, amb l’obertura d’una escola de negocis a Shanghai, CEIBS, que vaig tenir ocasió de visitar anys més tard. En aquell viatge, també vaig visitar (any 2007) la fàbrica de components d’automòbil Antolín, que al costat de Gestamp, Ficosa i d’altres més van apostar des del principi pel desenvolupament del que avui ja és el primer mercat de vehicles del món.
Notícies relacionadesUn país, dos sistemes. Capitalisme econòmic i mà dura política en un règim autocràtic per a uns, dictatorial per a d’altres, que deixa poc marge per a les dissensions internes. Que la Xina vol ser la gran potència mundial no ho dubta ningú i que l’enfrontament amb els EUA s’acabaria produint tampoc. En un llibre de referència imprescindible, Destined for War, el professor de la Universitat de Harvard Graham Allison anticipava el 2017 que la Xina i els EUA anaven destinats a l’enfrontament comercial i geopolític, però que tots dos sabien perfectament els perills de destruir-se mútuament en una guerra comercial a gran escala. La interdependència sembla fer-ho imposible. Pero el mateix es creia en altres enfrontaments del passat. L’aparició de nous poders generen el conflicte amb l’incumbent. Allison ho va batejar com La trampa de Tucídides.
Pedro Sánchez ha visitat la Xina i s’ha fotografiat (i intercanviat unes paraules) amb el líder suprem Xi Jinping, a més d’intentar aportar la visió de la Unió Europea en la complexa situació del món actual. Benvingut sigui mantenir aquestes relacions diplomàtiques i buscar fórmules que facilitin posar fi a l’absurda guerra comercial impulsada pels EUA en la qual tots perdrem, començant pel ciutadà nord-americà. A Nixon segur que li agradaria més Sánchez que Trump. Tot i que només fos per jugar a ping-pong.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
