Editorial
L’oportunitat d’assumir la pròpia defensa
Catalunya pot complementar la indústria de defensa a través de la innovació i les noves tecnologies
En vista del creixement de la percepció d’amenaça a conseqüència de la guerra d’Ucraïna i després de la decisió de Donald Trump de desentendre’s de la defensa europea en el marc de l’OTAN, la Comissió Europea ha apostat per assumir la necessitat de l’autodefensa reforçant l’autonomia militar de la Unió a través del pla Rearmar Europa. Aquest ambiciós projecte pretén mobilitzar 800.000 milions d’euros, 650.000 dels quals han de procedir dels pressupostos nacionals, que es beneficiaran de la relaxació de les regles fiscals i que han de permetre l’increment de la despesa en defensa en un 1,5% del PIB sense que això computi com a dèficit excessiu, i 150.000 milions a través de l’instrument financer SAFE (Acció per la Seguretat d’Europa), que ha de proporcionar préstecs per a compres conjuntes d’armament i projectes multinacionals en l’àmbit de la defensa aèria, la ciberseguretat, els drons i la mobilitat militar. Es tracta de prioritzar la producción d’armament dins de la Unió Europea i de reduir la dependència exterior, especialment la dels Estats Units. En aquest context en què també convergeix la idea de potenciar la reindustrialització, cada vegada més necessària tal com està posant de manifest la crisi dels aranzels, l’assumpció de la mateixa defensa ha de ser vista com una oportunitat per reforçar els sectors tradicionals i, al mateix temps, per fer una aposta per la innovació.
A Espanya hi ha una indústria de defensa vinculada al seu passat històric molt concentrada territorialment en diversos corredors –el del nord, que va del Ferrol a Saragossa; el del sud, entre Huelva i Jaén; el del centre mediterrani, que inclou de Cartagena a Segòvia, i el de la plata, d’Astúries a Sevilla– associats tots als sectors més tradicionals d’aquesta indústria com són la producció d’armes de foc, de munició, de vehicles de combat i de vaixells. Madrid, per la seva banda, acumula la meitat de la despesa militar relacionada amb el rearmament amb diverses empreses tant en els àmbits més tradicionals com els més punters, i aquesta mena d’activitat, que inclou la seguretat, la defensa i l’aeronàutica, suposa el 54,86% del PIB industrial regional i ocupa prop de 85.000 persones. Unes dades, però, que contrasten amb les de Catalunya, un territori amb escassa tradició de la indústria vinculada a la defensa i on aquest sector amb prou feines aporta el 4,2% del PIB industrial de la comunitat autònoma. Tot i això i malgrat les reticències existents a Catalunya cap aquesta mena d’indústria, com evidencien, per exemple, les recents declaracions del conseller delegat de CriteriaCaixa, Ángel Simón, que obre la possibilitat d’invertir en empreses relacionades amb el sector de la defensa, que no siguin estrictament armament, com ara, entre d’altres, l’àmbit de la ciberseguretat. Tant per tradició industrial com per factors culturals, Catalunya no pot competir amb la indústria de defensa clàssica arrelada en altres territoris, però sí que la pot complementar, aprofitant el creixent flux de fons públics i privats, a través de la innovació i del desenvolupament de noves tecnologies per mitjà de projectes de doble ús civil i militar vinculats a sectors punters com la ciberdefensa i la guerra electrònica, desenvolupant components electrònics d’armes, satèl·lits o drons i inclús per al sector aeroespacial. Per fer-ho, però, s’ha d’esperar el suport i la complicitat d’un sector públic compromès amb la necessitat de contribuir en l’autodefensa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
