Trump i els esperits animals

Quan es grava una mercaderia, en aquest cas les importacions, es produeixen efectes en els preus (puja la sonda de costos amb l’impost) i substitucions d’una mercaderia per l’altra; es pot afegir un efecte de producció addicional, en la mesura que un Estat pugui fer allò que deixa de fer un altre. En tot impost, i l’aranzel ho és, juguen almenys dos factors prevalents: el derivat de la recaptació (suposadament retornable en forma de despesa per al benestar conjunt) i el derivat de la pèrdua de consum i producció (disminució de benestar individual, de les parts involucrades). El grau amb què l’aranzel es traslladi als preus dependrà de com la quantitat demandada respongui a tal alça. Ara bé, per poc que caigui la demanda o l’oferta del producte gravat, l’erari públic ja no maximitzaria l’import recaptat, a causa de la menor despesa de les famílies. I encara més en termes de capacitat adquisitiva, si puja la inflació. A més, els aranzels afecten productes que són, alhora, ingredients o inputs per a altres béns i serveis interiors. En aquests casos l’efecte és més implícit, però més profund, ja que encadena distorsions a les produccions segons quina sigui la possibilitat de substituir-ne els factors gravats. De tots aquests efectes, el treball sol rebre la pitjor part.

Notícies relacionades

Un avís a ‘Cine de barrio’

Dolor a la Sala Oval

En la guerra aranzelària de Trump és probable que, amb la caixa augmentada del tresor, s’abaixin els impostos que els rics paguen i que, d’una altra manera, caldria recaptar per reduir els dèficits fiscals actuals, o que la despesa millorada es destini al rearmament avui imperant. Per a l’Estat que respongui amb les mateixes mesures, el mateix; i, en la mesura que s’elevi la licitació, l’empobriment comú pot entrar en el bucle de la recessió. Per tant, res a guanyar en termes de benestar net conjunt. L’única variant possible, i a la qual aspira Trump, és que la pèrdua de producció del país del qual importava els EUA sigui substituïda per producció pròpia. I, tot i així, s’hauria de garantir que això es fes a igual cost i qualitat que al país del qual s’importava; si no, el cost el patirien els consumidors nord-americans, de nou amb preus més alts.

A mi, de Trump, no m’agrada quasi res. Però estiguem atents que, com a economistes, no podem recolzar una resposta davant la provocació trumpista que consisteixi en una pujada similar d’aranzels per a tothom, que desencadenaria la guerra comercial. Pot ser, això sí, part del tour de force polític, però no és mai la resposta econòmica òptima per a una contrapart. És clar que parlar de racionalitat amb qui no raona deu ser difícil. Amb algú que confon el dèficit comercial amb saldos de comerç de manufactures (allò que Trump creu que va fer "gran" el país en el passat) o amb el dèficit per compte corrent (inclosos els serveis, pels quals els EUA tenen un fort i rendible superàvit, per la seva gran productivitat). També algú que dona per fet que una imposició a les decisions de milions de consumidors, que en gran part no combreguen amb Trump i el seu MAGA, serà suficient per canviar l’estat de coses, tornant a un passat gloriós, en una etapa passada en què la Xina i els asiàtics, productivament, no existien. Una Administració que, en lloc de valorar la moneda del país, el dòlar, que ara li treuen de les mans, la veu com un condicionant. El valor de la demanda que té el dòlar és, per a l’Administració Trump, una pèrdua per moneda emesa, quan, de fet, aquest és el factor que permet als seus ciutadans gastar més del que ingressen. Un president que no sap veure la importància del comerç, des de l’avantatge comparatiu global, obcecat amb una suposada renacionalització industrial. Un Trump que, tot i que tingués raó en la necessitat d’aconseguir millors equilibris comercials, denunciant dúmpings fiscals o socials per part dels països amb els quals transacciona, les seves formes grolleres –ara sí, ara no– el farien perdre aquesta raó. Unes maneres que, perillosament, aproximen el món a esdeveniments imprevisibles. En particular, per part d’aquells governs que es creuen el personatge i fabriquen un de similar a casa, sense entendre la naturalesa del pispa magnat americà.