Bogeries, realitats i ficció

Els aranzels són dolents per a tothom: per a l’exportador i per a l’importador, per al venedor i per al comprador, augmenten els preus i la inflació, disminueixen la confiança, el consum i l’activitat econòmica, augmenten l’atur, redueixen el PIB i potencialment porten a la temuda recessió. Avui recordem l’infaust aranzel Smoot-Hawlet de 1930 (20%), que va contribuir a fer més greus els terribles efectes del crac de 1929, tot i que afortunadament la situació sigui avui diferent perquè el sistema bancari té bona salut.

No és cert el que Trump va dir, amb la seva habitual elegància, que hi havia cua de països esperant per "besar-me el cul" implorant-li que tragués els aranzels. Els països preocupats som molts però el mal que el seu anunci ha fet al seu país és el que n’explica la suspensió durant 90 dies, ja que no s’ha d’oblidar que l’any vinent tindran lloc les eleccions de mig mandat, on es renovarà la Cambra de Representants i un terç del Senat i el Partit Republicà podria patir un seriós correctiu, perquè és ben sabut que els americans voten amb la butxaca. Sense prendre per ara en consideració la possibilitat d’una intervenció del Congrés, que té teòricament la potestat de posar o treure aranzels, un poder que Trump li ha arrabassat citant antigues lleis promulgades per a situacions de guerra o d’emergència que avui no semblen donar-se.

Notícies relacionades

La remuntada de tots

Katy Perry i les dones eclipsades

Una altra cosa és la Xina, el gran enemic, l’únic país amb capacitat i amb voluntat de disputar l’hegemonia mundial als EUA. En la necessitat de contenir aquesta Xina, que veuen com una amenaça existencial, estan d’acord demòcrates i republicans, és una de les poques qüestions en què ho estan. La situació actual, en la qual Washington ha imposat aranzels del 145% als productes xinesos i Pequín ha contestat amb aranzels del 125% als productes nord-americans, a més de sancions pels dos bàndols a algunes empreses i restriccions particulars a certes tecnologies i matèries primeres, és una cosa mai vista. Una bogeria que els sortirà molt cara a tots dos. La Xina ven més i perdrà més diners, però els EUA es quedaran sense semiconductors i terres rares, que tindrà molts problemes per reemplaçar.

Graham Allison diu que en dotze dels setze casos que ha examinat al llarg de la Història, quan un poder hegemònic se sent amenaçat per una potència ascendent l’assumpte acaba malament, però no perquè l’ascendent ataqui el dominant sinó al revés, el que ataca és el dominant per acabar amb l’amenaça abans que sigui massa tard. Ho anomena la Trampa de Tucídides. El mal que aquests aranzels tan elevats farà a les dues economies equival a una guerra, tot i que lliurada amb armes econòmiques i no militars. La incògnita és si es quedarà allà o anirà a pitjor amb Taiwan i el seu futur pel mig, perquè Xi ja ha dit que la vol ocupar d’una o altra manera abans del 2049, centenari de la Revolució de Mao. A diferència de Biden, que afirmava que el seu compromís amb l’illa era "fort com una roca", Trump refusa definir-se, fent l’efecte de considerar-la una carta negociadora. Igual que Ucraïna. Si jo fos taiwanès no me’n fiaria ni un pèl. L’almirall nord-americà James Stavridis, que va ser comandant de l’OTAN, ha escrit 2030. A novell of the next world war, en la qual un incident menor al mar del Sud de la Xina desencadena un conflicte mundial. Tant de bo es quedi en ficció, perquè en aquest món de líders forts i esferes de poder podem acabar en un nou repartiment del món com el que es va fer a Ialta: Ucraïna per a tu, Groenlàndia per a mi, i el xinès que es quedi amb Taiwan. Amb aquesta gent tot és possible.