‘Recuérdame bailando’
No és veritat que el temps ho curi tot. Aquesta és una de les moltes mentides que ens han colat, igual com el feixuc eslògan de "si vols, pots", origen de nombroses frustracions. No és veritat perquè resulta que la vida inclou un catàleg de fuetades que provoquen ferides impossibles de tancar. Que se’t suïcidi una germana, per exemple, no és una cosa que el temps pugui curar, tot i que ho desitgis amb tota l’ànima. La periodista, escriptora –i amiga– Mara Torres ha optat per no fer-se trampes al solitari i exhibeix la seva ferida de manera guaridora en un llibre –imprescindible– titulat Recuérdame bailando. Això va ser precisament el que va demanar la seva germana Ali quan, fa dotze anys, va decidir esborrar-se d’una vida que la superava; que la recordessin ballant i sense deixar de somriure. La seva carta de comiat no conté ni un indici de rancor, tot i que sí molt agraïment als que la van acompanyar en el camí.
Aquesta carta, però sobretot el diari que va escriure durant sis anys i que ningú més va conèixer fins després de la seva mort, atorguen al llibre de Mara la categoria de material de consulta obligada per a qualsevol persona interessada a indagar sobre el suïcidi. No m’estranya que l’hagin convidat al Congrés Nacional de Psiquiatria perquè les seves aportacions, a partir del dolor en carn pròpia, donen llum i desmunten tòpics sobre un drama que provoca cada any més de quatre mil morts a Espanya. Per exemple, aclarir que els suïcides no són ni valents ni covards; no és que vulguin morir, és que no poden amb la vida. I a més, en molts casos –no en tots– batega algun desajust mental.
Les paraules que un dia va transmetre a Mara una professional amb molts anys de vol en aquest assumpte sonen rotundes: "Mai vaig veure llibertat en les persones que se suïciden; només tristesa i desesperació". Per això té tant valor que Recuérdame bailando mostri sense embuts la desolació que devasta els que es queden; però també la determinació per sortir de la intempèrie amb la millor recepta que existeix: l’amor. ¡Visca la vida! Malgrat perdi...
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
