El vot als 16 anys, per consens

El qüestionament de la maduresa política dels joves és el principal argument en contra de la mesura. Però no és sobrer mirar cap al passat per topar amb altres moments de la història en què es va dubtar sobre si ampliar el sufragi. A Espanya no es va obrir el vot als 18 anys fins a la Constitució de 1978. I, encara més enrere, no va ser fins a la Constitució de 1931 quan es va reconèixer el sufragi femení. Llavors, es posava en dubte els coneixements i la capacitat analítica de les dones, així com la seva presumpta immaduresa emocional. El temps ha tenyit de vergonya aquests recels.

El cas és que la maduresa no està garantida per l’edat ni les urnes reflecteixen sempre decisions racionals. La falta d’informació o l’escassetat de motivació marquen, massa sovint, el vot adult. Fins i tot si posem el focus en la vulnerabilitat davant les notícies falses d’internet, la generació més jove no és la més indefensa. Fa 17 anys que els smartphones estan a les nostres mans de manera generalitzada, aquests joves han nascut i crescut en un entorn digital. De forma innata, ja saben aixecar barreres de desconfiança.

Els arguments a favor del vot als 16 anys són nombrosos. Per començar, per una qüestió de coherència democràtica. Si acceptem que un jove d’aquesta edat és prou madur per treballar o per anar a la presó, resulta contradictori negar-li el dret al sufragi. Sovint es critica aquest col·lectiu per la seva suposada desafecció política. Convidar-lo a la tan esbombada festa de la democràcia pot ser una manera d’augmentar el seu interès i fomentar una vinculació i participació en la societat més importants. Sumar els més joves a formar part del sufragi hauria de comportar un esforç per part de l’Administració per impulsar més canals de comunicació i vies de participació específics, així com incorporar un enfocament juvenil al desenvolupament polític. Hi ha una sèrie de preocupacions que impacten d’una manera molt especial en els més joves, com la salut mental, la crisi climàtica o un horitzó incert d’ocupació i vivenda. Sentir la seva veu no és només beneficiós per a ells, és enriquidor per al conjunt de la societat.

El Govern anuncia que tramitarà la reforma sense que tinguem clara la majoria parlamentària amb què pensa aprovar-la. Una pírrica majoria com la de la investidura pot sustentar un canvi que hauria d’estar per sobre de la lluita partidista. Fa l’efecte que l’únic que es pretén amb la tramitació és buscar un altre assumpte de confrontació entre blocs. Si fos així, seria una greu irresponsabilitat que l’únic que aconseguiria és donar munició als populismes d’un i altre signe i augmentar la desafecció dels joves. Una reforma així només es pot aprovar amb un consens ampli que inclogui, com a mínim, els dos primers partits del Congrés, PP i PSOE.