Papa, vull ser funcionari

Avui el somni dels pares i les mares, però sobretot de la joveneta o jovenet, és el funcionariat. Casar-se o aparellar-se amb un funcionari està bé, però, atès com està el procel·lós món de la parella, és molt millor convertir-s’hi un mateix. La nostra jovenalla imagina l’administració com si a l’altra banda del llindar s’hi amagués un autèntic Shangri-La. Els espanyols, també els joves, i també els joves catalans, s’inclinen cada cop més per buscar-se la vida com a funcionari. Treure’s una plaça. Les possibilitats són abundants. La vocació artística, com a l’obra de Santiago Rusiñol, o del tipus que sigui, queda moltes vegades relegada. Només els temeraris i els molt tossuts perseveren. La vocació empal·lideix davant les bondats de la vida funcionarial. I confesso que no els ho retrec.

Els nois i noies passen la primera part de la seva vida estudiant. Els diem, com se’ls ha dit a totes les èpoques, que els seus esforços tindran recompensa. Que, si treballen de valent, aconseguiran allò que es proposin. Els ho prometem, i hi insistim, des de la més tendra infància. Ells estudien. Alguns estudien molt, i uns quants, els primers de la classe, ho sacrifiquen gairebé tot en nom d’un futur que els hem assegurat que serà seu. Però, després, topen de morros amb un món que ja no és ni el nostre ni tan sols el dels nostres pares. La realitat d’avui és barroca, abstrusa, accelerada, inestable, aclaparadora, voluble, carregosa, narcòtica, difícil, amenaçadora, deforme, incerta i moltes altres coses més, la majoria gens agradables o tranquil·litzadores. La primera feina consisteix en jornades interminables a canvi d’un salari de subsistència. Amb sort, al cap d’un temps el nostre xicot o xicota deixarà de rebotar d’una ocupació temporal a una altra. Gairebé impossible estalviar. Els pares i les mares ja no els dicten a qui poden o no poden estimar, el problema és que, encara que hagin aconseguit trobar, diguem-ne, la seva mitja taronja, quan per fi puguin llogar o arreplegar l’entrada d’un piset, els primers cabells blancs ja voldran començar a adornar les temples.

Notícies relacionades

La remuntada de tots

Katy Perry i les dones eclipsades

No és estrany, doncs, que molts pensin en l’alternativa funcionarial. L’horari fix, ni un minut més. Un bon sou –està per sobre de la mitjana a l’empresa privada– i seguretat. Feina de per vida. Això potser és el millor: si un és funcionari pot fer plans. Trepitja terra ferma. Un pis propi. Fins i tot tenir fills a una edat raonable. No estar mossegant-se les ungles o amb malsons per si et fan fora o l’empresa en què treballes se’n va a l’aigua. ¿Com els hem de culpar per voler tenir una vida normal? ¿Amb quina autoritat els podem acusar d’haver relegat la seva vocació o arxivat els seus somnis?

Quan fan el pas i es converteixen en funcionaris, aviat descobreixen, certament, que no és Shangri-La i que tot té un preu. S’adonen que qualsevol burocràcia aspira, per sobre de tot, al control, és a dir, a eludir els imprevistos i esquivar els sotracs. I, per tant, ni les idees ni l’afanyós esforç –aquell de què els parlaven els seus pares– té premi. Amb freqüència és al contrari. Al final, molts s’acomoden (tot conspira perquè així sigui). Molt pitjor: alguns es converteixen en professionals de l’exigència i croats del privilegi (com els alts funcionaris de la Generalitat, disposats a tot per retenir els dos dies de teletreball que la pandèmia els va regalar). Amb el temps, la majoria acaba, però, assolint un equilibri més o menys saludable, i refugiant-se en alguna afició i els caps de setmana. Escindint vida i feina, i potser recordant-se alguna vegada dels assenyats i tronats sermons del seu papa i la seva mama. Amb un punt de nostàlgia.