Escombrar cap a casa
L’aleatorietat implica que les coses passen sense un patró predictible o sense causa aparent, mentre que el determinisme suggereix que tot esdeveniment segueix regles que permeten predir els resultats. La vida humana es mou entre aquests dos oposats que potser, al final, es complementen. Si llanço un dau de sis cares sobre el tapet (com Déu sobre el món), el resultat serà entre u i sis, sense que sigui possible endevinar quin d’aquests números sortirà. Però si deixo caure una pedra des de la finestra, les lleis físiques determinaran en quin moment arribarà a terra. I cada vegada que repeteixi l’experiment en idèntiques condicions obtindré els mateixos resultats. Alguns polítics es venen com a previsibles perquè el determinisme és una font de pau. Si abans de venir al món el meu destí està marcat, és igual que faci això o allò altre. El destí et treu llibertat, però t’alleugereix de la responsabilitat. Al votant mitjà li agrada la previsibilitat fins que la previsibilitat es torna avorrida o escassament productiva.
El previsible, en aquests moments històrics, és que la majoria dels joves no aconsegueixin, després d’acabar els estudis, trobar una feina estable i decentment remunerada. Tampoc tindran accés a una vivenda perquè els poders públics (al servei dels fons d’inversió) han anat reduint de manera gradual aquesta possibilitat no només venent als voltors els pisos de protecció oficial existents, sinó deixant de construir-los a consciència. A consciència, és a dir, sabent el que feien i disposant de dades segons les quals, a hores d’ara, disposar d’un domicili propi o a l’abast d’un lloguer normal resultaria impossible.
La previsibilitat (o suposada previsibilitat dels polítics) ha deixat de resultar atractiva perquè la gent ja sap fins on es pot arribar amb ella, aquí o a Amèrica. De manera que el contribuent s’ha dit: provem, doncs, l’aleatorietat. L’arribada al poder de Trump i de Milei, per posar dos exemples, neix d’aquest afany per viure noves experiències. De Trump i de Milei es diu que són imprevisibles. Bé, al primer cop de vista, sí. Però més en les formes que en el fons. En el fons, escombren cap a casa seva, que ni de lluny és la nostra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
