Un espectacle circense

Andrew Leyden/ZUMA Press Wire/dp / DPA

Les penúltimes informacions que tenim sobre Donald Trump és que està fort com un roure i que està disposat a fer que les dutxes (l’aigua que raja de les dutxes i la potència amb què surt) tornin a ser un espai de llibertat per als nord-americans. Això deia el comunicat de la Casa Blanca per justificar l’ordre executiva que ha de tombar les mesures d’estalvi del consum d’aigua que havia implantat Biden: "En restaurar la llibertat a la dutxa, el president Trump compleix el compromís d’eliminar regulacions innecessàries i torna a posar els estatunidencs en primer terme". Si no fos que és cert, tots pensaríem que la broma prové d’un programa d’humor, perquè és només des de la paròdia que algú (el personatge parodiat) pot arribar a pensar que la qüestió de les dutxes és una prioritat. L’afegitó (ara, sí, humorístic) dels seus "preciosos cabells", que rebrà un tractament més estimulant amb la nova regulació, no fa res més que reblar el clau d’una pràctica habitual de la nova Casa Blanca: els estirabots, l’ocurrència estrambòtica, el recurs a l’exageració. Hem suposat sempre que, en un sistema democràtic, la primera norma (o una de les primeres) és mantenir un cert grau de seriositat en la gestió del bé comú. Això no vol dir que els dirigents actuïn sempre de bona fe i en benefici del conjunt de la societat. Ben al contrari. Però fins i tot en els casos més extrems dels governs conservadors, les mesures que s’han adoptat (augments de càrregues fiscals al treball i rebaixes d’impostos al capital, reconversions industrials, pèrdues d’inversions socials o en educació, posem per cas) han respost a un programa electoral, a uns pactes, a una voluntat d’establir polítiques que responen a un nord ideològic.

Els estirabots, l’ocurrència estrambòtica, el recurs a l’exageració (o l’establiment de l’exageració i el despropòsit com a normes essencials) han estat sempre patrimoni de les dictadures. Imposo aquest decret perquè tinc la possibilitat d’imposar-lo. Pensem, per exemple, en el culte a la personalitat dels estats autoritaris (em ve al cap Corea del Nord, però podria ser qualsevol república asiàtica, africana o bananera), en determinades lleis que no es fonamenten sinó en designis megalòmans, o en la prohibició estricta, posem per cas, del sarcasme o de les fotografies. Per això tenen transcendència els cabells de Trump i la pressió de les dutxes. Perquè converteix una mesura política (anar en contra del que considera un excés de zel per protegir el planeta) en un espectacle circense i arbitrari: ho faig pels meus cabells i per la llibertat dels americans. Centra el concepte de llibertat en la possibilitat que l’aigua surti amb més pressió, la qual cosa degrada la idea i reforça la importància del que és objectivament menor. Potser no és només un estirabot, l’ocurrència estrambòtica, el recurs a l’exageració. Potser és un maniobra sistèmica. De la salut, en parlarem un altre dia. El doctor Sean Barbabella, que és un nom ben peculiar per a un metge, afirma que no ha detectat "anomalies en l’estat mental de Trump". Com un roure.

Temes:

Humor Compromís Donald Trump

Inicia sessió 0 Comentaris