Al final Vargas Llosa

Notícies relacionades

El preu de parlar amb ChatGPT

Menys soroll, sisplau

La seva obra literària, no obstant això, és sobretot el reflex d’un gran lector i del seu compromís apassionat amb la ficció –el que ell anomenava "la veritat de les mentides"– i, com a mostra, els títols més citats als obituaris: La fiesta del Chivo, La guerra del fin del mundo, La tía Julia y el escribidor... Totes són novel·les extraordinàries, i jo hi afegiria La Casa Verde, la prosa de la qual que t’arrossega cap a un estat d’alerta i fascinació, com si et submergís entre la selva frondosa i el corrent d’un riu cabalós. Em crida l’atenció que totes les obres que se citen com a referents són del segle XX. En els últims 25 anys, Vargas Llosa ha continuat escrivint i publicant, però els seus llibres han fet un gir més introspectiu i crepuscular. Pot veure’s com un exemple de l’"estil tardà" que va definir Edward Said: la prosa s’ha tornat més continguda, no sé si més previsible; alhora, en novel·les com Tiempos recios o Le dedico mi silencio reprèn temes històrics i polítics, però la seva mirada és menys heroica i més ambigua.

Ara penso que potser aquest "estil tardà" va tenir una traducció en la seva vida íntima dels últims anys, com l’adolescència en l’escola militar de Lima el va portar a escriure La ciudad y los perros i el casament i separació amb Julia Urquidi –ell amb 19 anys, ella 30– va donar peu a La tía Julia y el escribidor. Mentre esperem una biografia esclaridora, en la seva relació tardana i convulsa amb Isabel Preysler podem veure la pulsió de qui es resisteix a desaparèixer, sense pudor i amb tota llibertat, mostrant al món la fractura moral, la veritat de les mentides.