610,8 km
Menys soroll, sisplau
Lloc: un restaurant del port d’Aiguadolç, Sitges. Hora: 14.30. Situació: tres taules ocupades per indígenes i una quarta taula amb dues parelles (dos homes i dues dones) d’estrangers d’uns trenta i tants anys i bona presència. Mentre els indígenes intentem mantenir una conversa amb un to de veu normal, aquells parlen cridant, tres d’ells amb un clar accent nord-americà. Quan, passada una hora, molta paciència, es fa ja impossible mantenir una conversa normal, un senyor d’una taula pròxima acaba per explotar amb un bufec que senten els estrangers: "¿Per què no se’n van a un McDonald’s?". Immediatament, al costat, els miro i els dic en anglès, imagino que amb cara de pocs amics, que ja està bé, que no estan sols menjant. Un d’ells, amb un cos i bíceps que envejaria Arnold Schwarzenegger en els seus bons temps de Terminator em mira fixament i respon amb una veuassa i accent d’una universitat d’elit de la costa est: "You have to improve your communication" ("Ha de millorar la seva comunicació").
Els cambrers, al costat de les altres taules, observaven atentament a veure què és el que passaria. Millor no respondre. Ja passaven per les postres. Demanen immediatament el compte, s’aixequen i se’n van. Un cambrer, sense tenir per què, demana disculpes. A la resta de taules es recupera l’alè. Torna la calma.
Casualitats. Els nord-americans em deuen perseguir perquè en les setmanes següents, en restaurants diferents de Madrid, Barcelona i Milà, els seus accents són els que s’eleven exageradament, amb riallades fora de to i exclamacions constants que criden l’atenció de mig món. Imagino que ha de ser l’efecte Trump perquè no recordo tant escàndol en els cinc anys que vaig passar vivint a Nova York i visitant una trentena d’estats. Al contrari.
Notícies relacionadesÉs igual la procedència i el lloc. El soroll s’està expandint de manera malaltissa en llocs on tampoc cal. Trobar un restaurant sense música o que estigui a un volum tranquil és gairebé un impossible. Cada vegada s’assemblen més a discoteques. A més, no tota la música és a gust de tothom. Els vagons de tren són autèntiques farres on, per culpa dels mòbils, pots assabentar-te de sorprenents confessions personals i professionals. Al gimnàs hi ha individus a qui els importa zero mantenir converses privades per mòbil mentre es passegen per la sala d’aparells per vendre immobles o explicar l’última conquesta. L’afany d’exhibicionisme supera la vergonya aliena. Per cert: ¿no seria lògic, per privacitat, prohibir l’ús de smartphones en aquests establiments per respecte a la resta de clients? A més, seria una manera sana de combatre l’addicció i facilitar que facin menys mal les cervicals.
En temps de soroll, de desordre polític i econòmic, de connexions virtuals i presencials, més necessari és trobar llocs de silenci, de lectura o de passejos enmig de la naturalesa. O simplement n’hi ha prou amb badar. Aquest és l’autèntic luxe, el més fàcil de trobar. Feliç Pasqua.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
