Anem molt accelerats
Fa dos dies que vam trucar per primera vegada a la porta del ChatGPT i ara ja creiem saber com canviarà l’univers la setmana que ve. L’imprevisible s’ha imposat com a paradigma i, tot i així, estem segurs que tot anirà malament. Cert, estem en un canvi d’època, una crisi del llenguatge, de significats. Les noves supersticions triomfen, la política trontolla, les classes mitjanes s’enfonsen i arriba la intel·ligència artificial, perquè ho puguem preveure tot. La tecnologia ens ha accelerat tant que passem d’Instagram al pòdcast en un no res, sense haver previst que els nens s’abstraurien massa amb el mòbil.
És aparatosa la sensació, per momentània que sigui, que som més a prop del col·lapse que de l’estabilitat. Són els paradigmes d’un nou temps encara no formulat. D’aquí a donar per fet que tot va malament és no tenir ganes d’entendre res. La temptació del determinisme o la fatalitat ha donat mals resultats en totes les èpoques. Seria poc perspicaç veure en l’atzagaiada de Trump la reaparició dels anys trenta del segle passat o donar per fet que estem en plena segona guerra freda. Anàvem a les palpentes i a cegues amb la globalització i la societat postindustrial, però potser només joguinejàvem perquè, sumant-los a la immigració massiva, han canviat la política i la democràcia
I, alhora, l’alarma és real. No vam veure venir el terrorisme islamista i ara, després d’aquella gran angoixa, ja no donem importància alfet que estigui repuntant –a Alemanya, per exemple– o que vagi al seu aire per tota la franja del Sahel. És que preferim viure al marge que els Estats continuïn detectant l’activitat d’Estat Islàmic, a les xarxes, a les madrasses i a les presons que paga el contribuent.
Un dia d’aquests, un nanorobot ens arreglarà un desperfecte arterial, l’ordre mundial sembla en suspens, però continuem pensant analògicament. L’erosió online de la política provoca que gairebé tots els mandats electorals acabin malament. És més: és un impediment perquè comencin bé.
L’individualisme que va ser el lloc de l’esforç creatiu ara es refugia en la forma narcisista. Noves superxeries de molt calat, un sistema financer mutant, la disrupció populista sorgida del reality show: s’amunteguen tants components. A noves generacions molt fràgils per haver sigut sobreprotegides els correspondrà posar ordre en el desordre, com mantenir fiscalment els costos de l’Estat de Benestar. També han tornat els bruixots populistes, de la mà del xip. És el mercat de la por, de la immigració, a l’economia global, a competir, al terror, a l’atur, a conflictes remots.
El progrés ja no és el que era. No és gens fàcil parlar de valors comuns estant en la pujada costeruda. Mentrestant, Facebook allotja comunitats en fals, identificacions il·lusòries i, alhora, fonts inesgotables de coneixement, en la línia d’ombra entre les formes de cohesió pública i privada. Això fabrica irrealisme i cada crisi afegeix més desconfiança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
