Constitució descarrilada

Malgrat la lògica lluita pel poder, es volia assegurar la governabilitat i uns consensos mínims. Per això, la moció de censura havia de ser constructiva –no de demolició– i el Consell General del Poder Judicial, l’òrgan de govern dels jutges, havia de ser nomenat per gran majoria. Els dos grans partits havien de pactar-ho. I va flotar sempre el compromís entre Suárez i Felipe, Fraga i Carrillo, de mirar a Europa i enterrar el passat.

Però, ja abans de les terceres eleccions, les de 1982, l’UCD va desaparèixer perquè part de la dreta política, econòmica i mediàtica –amb l’Exèrcit agitat– pregonava que Suárez no era fiable. Al 82, amb la majoria absoluta socialista, l’UCD va ser substituïda per AP –posteriorment PP– que, amb Manuel Fraga, era una altra cosa. Fraga va votar la Constitució, amb reserves al capítol autonòmic, però va presentar Carrillo en el Club Siglo XXI. L’esperit del 78 aguantava.

Però tot es va enterbolir als 90, amb una AP cansada de perdre que va elegir líder José María Aznar, que havia deixat escrit que, al contrari que Fraga, no havia votat la Constitució. El seu objectiu era fer fora el PSOE. Com fos. Per això el suport a la campanya contra Felipe González –avui tan estimat pel PP– acusant-lo de ser la X del GAL, quan Felipe, que va arribar al poder amb la dictadura encara recent, no va moure ni un dit contra les pràctiques repressives del franquisme. ¿S’havia esfumat l’ànima del 78?

I quan el 1996 Aznar va guanyar sense majoria, no va dubtar ni un moment. Calia pactar amb Pujol i el PNB i evitar que el PSOE pogués tornar. La primera cosa era positiva, perquè obria la Constitució. Però el 2004 Zapatero va derrotar Rajoy després d’una boja segona legislatura d’Aznar (Iraq) i els atemptats d’Atocha. La derrota va commocionar el PP, li va semblar un robatori, i quan Zapatero va negociar amb ETA –Felipe i Aznar l’havien fet abans– Rajoy el va acusar de "trair els morts". O feia fora Zapatero, o els durs del PP, amb Aznar al darrere, el farien fora a ell.

Després Rajoy va guanyar i, tot i que la gran crisi econòmica ho va complicar tot, Rajoy i Rubalcaba van pactar l’abdicació de Joan Carles. ¿Revivia l’esperit de la Constitució? Però va irrompre Podem, que cridava contra el règim del 78, i es va enfonsar el bipartidisme. El 2016, el PSOE, contra Sánchez, va acabar recolzant la investidura de Rajoy. I després, el 2017, Rajoy i Sánchez van aplicar el 155. Mentre manava el PP, encara hi havia pactes dels dos grans.

Però el 2018 Sánchez va arribar al poder amb una moció de censura avalada per Podem. Per al PP, imperdonable, i potser per això el 2019 es va negar a permetre la investidura d’un Sánchez que havia guanyat sense majoria. Sánchez, que no volia governar amb Iglesias –els espanyols no podrien dormir tranquils– va anar a noves eleccions, però després dels resultats va pactar-hi en un minut. No era un camí fàcil i el PP ho va viure com una segona traïció. I la traïció es va convertir en insostenible quan, després de les eleccions de 2023, Feijóo, que havia quedat primer, no va poder ser investit perquè no sumava amb Vox. I Sánchez va ser president amb els vots de Puigdemont. Preu: l’amnistia.

Notícies relacionades

16 anyets

Les dones com a diana d’insults

L’esperit del 78 s’havia anat degradant. Ara està trencat. Per això ha costat cinc llargs anys renovar el CGPJ. D’allà també la gran i suïcida crispació d’aquesta legislatura. La descarnada baralla pel poder ha enterrat l’ànima constitucional. Sánchez pacta amb Puigdemont per seguir i el PP s’indigna –i diu que es trenca Espanya–, però el seu somni humit és que Junts voti amb Vox una moció de censura contra Sánchez.

És el que hi ha. Un text constitucional amb l’ànima descarrilada.